El nous models de família

La nostra societat ha canviat considerablement en els darrers anys. Els nous models de família ja no són els que eren. Afortunadament la família ja no és necessariament mare, pare i fills, és a dir la família clàssica. En els darrers anys s’han incorporat 5 nous models familiars, alguns dels quals els nens integren amb força plasticitat i naturalitat I d’altres són més lents d’interioritzar.
1. L’adopció
2. Els rols tradicionals invertits  
3. Els fills d’homosexuals
4. Els fills poducte de FIV de mares solteres
5. Els nens de pares divorciats que conviuen amb noves parelles dels pares, aportant  fills d’anteriors relacions al nou nucli familiar.
Avui en dia ja no sobta per exemple veure un nen negre, fill de pares blancs, normalitzant-se el procés d’adopció, o un pare que assumeixi les tasques de la llar i sigui la mare qui sustenta l’economia familiar.
Però els canvis més sobtats o més lents d’integrar, són els fills de dos pares o dues mares i l’opció de mare soltera sense figura paterna.   
Encara són objecte de burla en algunes escoles, els fills de pares homosexuals, assatjats amb insults de caràcter homòfob, dificultant la integració del fills de pares gais a l’aula.
Tampoc és comú encara que un nen no tingui pare, no perquè s’hagi mort, sino perquè la mare va decidir iniciar un procés de fecundació in vitro en solitari. Tots aquests canvis s’han d’integrar i som els adults els que tenim la responsabilitat de normalitzar el que és normal: diferent, nou, desconegut, no vol dir NO NORMAL.
El darrer model familar no convencional, les famílies formades per parelles que aporten fills d’anteriors relacions a l’estructura familiar, és una realitat molt comú des de fa uns anys. La incorporació a Catalunya de les custòdies compartides facilita que nens petits convisquin amb nens que no són germans i amb nòvies, novios de pares i mares, realitzant aquésts, funcions atribuides tradicionalment als progenitors biològics. Els infants, des de la primera infància, integren les parelles dels seus pares/mares, els seus fills i malgrat que en ocasions apareixen conflictes i dificultats d’adaptació, en molts casos, s’estableixen nous models familiars totalment sòlids i sans. Aquestes criatures parlen a l’escola de la meva altra mare (coneix i conviu amb la nòvia del pare des dels 6 mesos d’edat) o del meu germà (el fill del nòvio de la mama). 
Els psicòlegs i educadors tenim una gran responsabilitat i l’obligació d’ajudar a integrar aquest nous models familiars. Qui és mare, qui engendra, qui pareix, o també una altra mare/pare, qui estima, educa i està dia a dia compartint la seva vida amb les criatures de la seva parella?

Esther Pérez Marcial,
Psicòloga Infanto-Juvenil

El vincle del nen i l'animal domèstic

Els nens per a créixer sans necessiten rebre afecte i assumir normes, desenvolupant responsabilitats que necessitaran per tal d’afrontar la vida adulta i viure en societat.

L’afecte és un sentiment d’estimació, lligam cap a altres, propi de les necessitats de pertinença de l’ésser humà. Es pot sentir afecte cap a persones, animals o objectes.

Segons Freud l’ésser humà està controlat per dos instints: EROS (afecte) i THANATOS (agressivitat). L’afecte és responsable de l’altruisme, l’amistat, la sexualitat, uneix les persones amb altres, enfront dels instints agressius que separen i trenquen vincles.

Els animals domèstics (gossos, gats, etc) fomenten l’impuls positiu que representa l’afecte. Quan el nen es relaciona amb l’animal està tenint un conjunt de reaccions personals, interactuant amb un altre ésser viu, generant unes respostes no racionals als estímuls i una codificació intel·lectual que experimenta amb valoració positiva o negativa. Les formes d’expressar l’afecte estan regulades culturalment, però en general la interacció del nen amb l’animal, jugant, estableix vincles, ensenya a cuidar, a respectar a estimular i transmetre afecte, pilars del procés de socialització de l’infant.

La responsabilitat és un valor que en la consciència de la persona permet reflexionar, administrar, orientar i valorar les conseqüències d’un acte. Té a veure amb la moral i ètica però en el nen i el vincle amb l’animal domèstic, implica que l’infant ha d’aprendre a conèixer, preveure i respectar les conductes i necessitats de l’animal, generant hàbits (treure l’animal a passsejar, posar el menjar, recollir excrements) desenvolupant responsabilitats que l’ajudaran a adaptar-se a la vida adulta.

El nen haurà d’experimentar sentiments de pèrdua i elaborar dols a mesura que vagi madurant. El dol és un procés psicològic que acompanya la mort d’un ésser estimat i genera alteracions en l’equilibri emocional. El nen haurà d’afrontar pèrdues dels seus éssers estimats al llarg de la seva vida, amb processos de negació, tristor, ràbia, acceptació, integrant les pèrdues com a procés natural de la vida. La convivència amb les mascotes, potencia els afectes, les responsabilitats i prepara el nen per les pèrdues inherents a la vida.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

Repetir curs

 
Ara que s’acaba el curs escolar i comencen les vacances d’estiu, les escoles decideixen amb l’aprovació dels pares normalment, quin alumne repeteix curs i quin no.
Però realment, té sentit que un nen/a repeteixi curs a primària o a secundària?

Quin és l’objectiu?

És un càstig?
 
És una segona oportunitat?

La resposta és NO, no té sentit la repetició. Com a càstig no funciona i normalment repetir curs no és percebut com una segona oportunitat, que podria ser-ho si es planteja adequadament.

Està demostrat que els nens de baix nivell socio-econòmic realitzen més repeticions que els nens de classes mitjanes o altes.

Espanya és el país amb la taxa més elevada de repeticions escolars de tot els països de l’O.C.D.E. Als 15 anys el 35% dels adolescents ja han repetit una vegada un curs acadèmic.

Què implica repetir curs?
-Desmotivació
-Humiliació
-Fracàs personal
-Sentiment de càstig
-Sentiment d’inferioritat envers la resta de companys.

El concepte de repetir per a nivellar l’alumne amb la resta de companys i augmentar el rendiment acadèmic no funciona; a mida que el nen va creixent, va vinculant-se amb el seu entorn i la repetició de curs es viu com un fracàs, minvant l’autoestima del nen, provocant sentiments de tristesa i dificultats d’adaptació que poden generar en ocasions un trastorn de conducta. A més edat, menys èxit té la repetició que es viu com un càstig, augmentant l’oposicionisme envers els estudis i els mestres. Repetir curs genera avorriment en l’alumne i en ocasions desenvolupa un augment dels marcadors d’ansietat i agressivitat.

Aspectes negatius de repetir curs:
-No es produeix millora en el rendiment acadèmic ni en els resultats acadèmics, els empitjora.
-Es dóna una major probabilitat d’abandonament escolar en el nen que ha repetit curs.
-Apareixen dificultats d’adaptació, problemes d’integració al nou grup-classe.
-Es desenvolupen alteracions emocionals: malestar, tristesa, ansietat, ràbia, agressivitat. La repetició genera sentiment de fracàs, d’inseguretat, de poca vàlua personal i si afegim la separació del nen del seu entorn social (amics, companys, mestres) pot donar-se patiment i avorriment (tornar a estudiar el que l’alumne ha suspès i repetir assignatures ja aprovades).
-És costós per l’alumne i pel sistema educatiu.
-Es produeix segregació, desigualtats en les oportunitats.

Els pares de major nivell econòmic i social, posen major resistència a la repetició, més recursos per evitar-la sense IGUALTAT D’OPORTUNITATS PER A TOTS ELS NENS.

Què caldria fer?

Prevenir els problemes d’aprenentatge, i si ja s’han instaurat, combatre’ls, augmentant les hores de SEP, creant més programes de reforç a l’aula, fomentant l’atenció individualitzada de l’alumne i respectant el període evolutiu i maduratiu de cada nen. No són tots iguals ni aprenen tots els continguts escolars alhora.

Ajudar els nens que es bloquegen per problemes familiars (morts, malalties, separacions), o personals (TDA, inhibicions, trastorns de conducta, etc). Cal incidir en la tasca dels psicòlegs, entenent que els problemes d’ aprenentage són en la majoria d’ocasions el reflexe de problemes emocionals aliens als estudis; cal  integrar el nen com un tot: personeta, alumne que creix, es desenvolupa  físicament, psicològicament i socialment en un entorn en el qual som els adults qui hem de garantir els seus aprenentatges. Cal una major coordinació entre pares, mestres, professors de reforç i psicòlegs.

Cal destinar més recursos econòmics a l’educació dels nostres infants (menys cotxes oficials i menys diners per armament, etc). La política hauria de fer un gir i prendre consciència que perquè un país creixi i maduri necessita uns ciutadans formats amb criteri propi per poder prendre decisions. Això només ho aconseguim educant els nostre nens que són qui han de canviar el món i millorar-lo.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga infanto-juvenil

Conseqüències de les carències afectives en l’estimulació primerenca

L’afecte és el sentiment d’estimació envers un ésser o objecte.

Quan un nen neix, va rebent afecte, sentiments amorosos i protecció dels seus pares i de l’ entorn, estímuls que l’ajudaran a desenvolupar-se sà.

Les experiències primerenques en els nens petits poden tenir un profund impacte sobre l’evolució i la capacitat del sistema nerviós. El cervell del nen es quaduplica en pes entre el seu naixement i els sis anys. El seu correcte desenvolupament cognitiu i emocional depèn entre altres factors funcionals de l’estimulació de la qual ha estat objecte en les primeres etapes de la seva vida.

El cervell del nadó és immadur, és totalment dependent dels seus pares i/o cuidadors, necessitant totes les atencions de protecció, afecte i estimulació possibles per sobreviure i créixer. La comunicació plena amb el nadó és molt important, ja sigui parlant, cantant, somrient, i sobretot tocant, acariciant, etc. L’afecte, el contacte físic i l’estimulació tàctil constant, etc, seran responsables de la maduració i creixement del cervell. A mesura que les interconnexions neuronals es van instal·lant, sota la influència de l’entorn, les diverses ramificacions es van recobrint d’una substància anomenada mielina, una capa aïllant que recobreix els axons. La mielina permet una millora en la transmissió nerviosa i facilitarà la possibilitat de realitzar funcions cada cop més complexes en el nen. El cervell del nadó creix fins a la seva completa maduració en l’edat adulta, tenint un volum del 26% i pesant 350 gr en néixer, pes que es multiplicarà per 3 als tres anys de vida, quan hagin crescut els axons, dendrites, les connexions entre neurones (sinapsis) i la mielina. Tot això garanteix el funcionament de les funcions cerebrals i depèn de la cura que del nadó es faci, de l’afecte que rebi i de l’estimulació que se li proporcioni serà un ésser sà o tindrà dificultats cognitives i psicològiques.

El vincle que es fa amb el nen no només garanteix la seva salut psicològica i emocional sino el desenvolupament de la seva intel·ligència i del seu cervell.

Què passa quan en les primeres etapes el nadó no ha rebut prou estimulació?

La formació del córtex prefrontal se situa entre els 10 i 18 mesos i quan en aquesta etapa no hi ha afecte, es dóna un menor creixement de dendrites, una disminuació de la xarxa d’interconnexió neuronal, quedant alterada la xarxa neurològica interna entre les diferents zones de funcionament del cervell. El córtex prefrontal no pot relacionar les respostes emocionals amb zones superiors del cervell dificultant la combinació de pensaments, projectes i llenguatge amb els sentiments.

Les carències afectives a causa d’abandonament precoç, negligència, maltractament, abús o manca de cura d’un menor tenen com a conseqüència greus dificultats per viure en equilibri emocional, amb alteracions comportamentals que poden aparèixer en la primera infància, però també en etapes més avançades, en el període de latència, preadolescència i adolescència. Són nens amb un comportament inadaptat o incorrecte en l’escola, amb dificultats en els aprenentatges de lecto-escriptura, manca de recursos per solucionar els problemes en el seu dia a dia, nens indecisos, insegurs, amb problemes de lateralitat (esquerra-dreta), problemes d’orientació espaial (a dalt i a baix, dins i fora), nens amb agressivitat, dispersos, amb actitud passiva a l’escola, nens que distorsionen la resta de companys, patint problemes conductuals, etc.

Quan un nadó se sent estressat, el cervell segrega més cortisol, substància necessària per produir hormones que participen en les respostes normals a l’estrés; aquest excés de cortisol en el cervell,
perjudica la zona de l’hipocamp en el sistema límbic, destruint les cèl·lules nervioses, dificultant la memorització de les experiències relacionals afectives recents i a llarg termini el nen pot desenvolupar trastorns afectius, trastorns de conducta i de personalitat. Per això cal cuidar i estimular els nadons donant-los molt d’afecte i amor, ja que certes zones del seu cervell s’activen per l’afectivitat cap al rostre i veu de la mare/pare creant vincles segurs i ferms que aporten seguretat al nen i redueixen les taxes de cortisol cerebral. De com tractem i cuidem els nostres infants en pot dependre el seu desenvolupament bi-psico-social i la seva futura estabilitat i felicitat.

Problemes psicològics causats per una mala alimentació

L’alimentació és obtenir el subministrament de l’energia necessària pel funcionament del nostre cos, a partir de l’obtenció preparació i ingesta d’aliments.

La nutrició és el procés mitjançant el qual els aliments ingerits es transformen i s’assimilen, és a dir s’incorporen en l’organisme.

Per tenir una alimentació adient cal un equilibri entre la varietat i moderació dels aliments que ingerim. En la infància, etapa clau del desenvolupament, s’han d’instaurar pautes i hàbits saludables. La dieta mediterrània és la més saludable. Inclou proteïnes, lípids, vitamines (A,B,C) i minerals. És important ingerir molta aigua (1L. x dia), realitzar exercici físic i fugir de la vida sedentària.

Cal moderar l’ús de la sal per evitar la hipertensió,evitar l’excés de sucre (5g x dia) i realitzar un control de les calories per evitar greixos i l’aparició de l’obesitat.

Què passa quan mengem, però no mengem adequadament, quan no seguim una dieta mediterrània? Quan seguim dietes radicals o mengem malament?

- Si una persona menja poc perquè no té la possibilitat d’obtenir aliment, pateix desnutrició i pot morir. Quan es realitzen dietes restrictives, i es va disminuint la ingesta d’aliment, apareixen trastorns d’alimentació: vòmits, anorèxia, ingestes compulsives, bulímia.

- Si una persona menja en excés, pot desenvolupar malalties físiques cardiovasculars,diabetis, obesitat, desordres metabòlics, etc.

En la societat actual, estem acostumats a realitzar activitats ràpidament i de vegades no donem importància a una alimentació equilibrada, per manca de temps i/o comoditat a l’hora de cuinar. En la societat moderna abusem dels gelats, caramels, begudes refrescants,brioixos, fast food, snacks fregits, additius. El menjar malament té com a conseqüència malalties orgàniques que tothom coneix, però cal prendre consciència dels trastorns psicològics que poden aparèixer.

Menjar malament, fast food, amb pressa, sense socialització, en solitud, associat a l’augment de les activitats pantalla (consola, TV, ordinador) i a la disminució de l’activitat física, poden desenvolupar enlentiment motor, l’aparició de mal humor, apatia, ansietat i depressió. No tenim ganes de realitzar activitats, cuinem ràpid, ingerim qualsevol aliment poc elaborat, mengem davant la TV o ordinador, i podem anar reduint progressivament els nostres contactes socials, anem funcionant amb major hermetisme fins a poder desenvolupar en casos extrems aïllament emocional i un trastorn depressiu.

La socialització promou els hàbits alimentaris, perquè l’alimentació és un acte social. Menjar en família genera una activitat cerebral que promou l’alliberació de neurotransmissors que promouen una sensació plaentera en l’organisme.

Cal fer prevenció, educació d’hàbits en la infància, i modificació social d’hàbits saludables en la vida adulta i alhora, amb una adequada activitat física ens permetrà obtenir un equilibri emocional.

Esther Pérez  Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

Col. 11259

La importancia del sexo en la pareja

Si preguntásemos a las parejas si las relaciones sexuales son importantes en su dinámica como pareja, seguramente un gran porcentaje respondería afirmativamente. Y así es.

¿Pero por qué? ¿Qué nos aporta el sexo a la relación de pareja?
El sexo es un elemento esencial para la comunicación entre dos personas, que además comparten un proyecto de vida en común.

El sexo es un medio de expresión, que permite conocernos a nosotros mismos, cuáles son nuestras fuentes de placer, nuestros deseos, nuestras necesidades, y a su vez, permite conocer las de nuestra pareja, y compartirlas como tal.

Con el sexo se aflora la sensualidad, se crea intimidad con la otra persona, se comparten sentidos, sentimientos y emociones.

Además a través de nuestras relaciones sexuales nos sentimos valorados y estimados, la prueba está, en cómo afecta a la persona, y a la relación de pareja, el hecho de que sus relaciones sexuales sean insatisfactorias.

Es uno de los principales relajantes, es lúdico, jovial, nos aporta pasión a la vida.

En una relación estable es el momento en que expresamos afectividad, favoreciendo el incremento de la confianza y la complicidad en la pareja.

En definitiva, la relación sexual en la pareja, es ese momento en el que se expresa la afectividad, el momento en que el plano fisiológico y el afectivo se integran.

¿Y si algo no funciona?

En cualquier aspecto de la relación de pareja, la comunicación es fundamental y por lo tanto también lo va a ser en nuestras relaciones sexuales.

Es importante que comuniquemos a nuestras parejas aquello que nos gusta y nos disgusta, si no lo hacemos, con el tiempo corremos el riesgo de sentirnos insatisfechos, y por lo tanto esto va a incidir en nuestra disposición y en nuestra capacidad para disfrutar de la relación.

¿Cómo hablamos de sexo?

Hablar de sexo es complejo, sobre todo teniendo en cuenta el poco hábito que tenemos, y habitualmente cuando hablamos de sexo solemos hacerlo bromeando, enmascarando realmente que aún hoy día sentimos pudor y cierta vergüenza a la hora de hablar en serio de sexualidad.
 Además, al hablar de sexo, sentimos que estamos introduciéndonos en lo más íntimo de la persona, y dependiendo de cómo lo hagamos se corre el riesgo de herir o sentirnos heridos.

Algunas de las cosas que podemos tener en cuenta son:

Busquemos un momento y un lugar para nosotros:

Podemos quedar con nuestra pareja en un lugar tranquilo, donde podamos hablar y dedicarnos un espacio para la pareja.
Hablar de cómo son nuestras relaciones, de qué cosas nos gustaría mejorar, de qué nos gustaría probar.

Para no exigir es mejor pedir:

Cuando exigimos convertimos nuestros deseos o nuestras necesidades en un reproche a los oídos de la otra persona, entonces se sentirá atacado o atacada y esto bloqueará cualquier posibilidad de comunicarse.

Es mejor iniciar una petición o una demanda resaltando aquello que nos gusta, como nos hacen sentir cuándo me acaricias, cómo me estremezco cuándo……., y a continuación introducir aquello que no nos hace sentir bien, y al proponer un cambio, acompañarlo también de sugerencias o alternativas.

Reforzar a mi pareja:

También es esencial comunicar a mi pareja, lo que me ha gustado, cómo me ha sorprendido experimentar ciertas cosas, cómo me he sentido durante la relación sexual cuando mi pareja……hacia tal o cual cosa.

Si algo no me gusta:

Es fundamental que nuestra pareja conozca lo que nos gusta y lo que no. Si algún aspecto de la relación sexual nos hace sentirnos incómodos o violentos, nuestra pareja debe saberlo.

Una fórmula para comunicar esto a la pareja puede ser la siguiente:

1. Cómo me siento        “Me siento incomoda/o”

2. Indicar la conducta o las palabras que te hacen sentir así: “cuando me acaricias o cuando me dices……”

3. Me gustaría que en su lugar intentáramos………..
Cuando expliquemos a nuestra pareja lo que nos desagrada es importante que aportemos soluciones alternativas, de esta forma se sentirá más dispuesta a introducir cambios.

Si a pesar de haber intentado todo lo anterior, consideramos que en nuestras relaciones sexuales hay algo que no funciona, o bien tenemos la sensación de que no nos resultan satisfactorias, puede ser conveniente consultar a algún profesional.

Mari Carmen Ramajo

Psicóloga Adultos

Col. 15797

La sobreprotecció

Què és la sobreprotecció?

L’acte de protecció és inherent a l’ésser humà. Les persones desenvolupem el sentiment de protecció i d’empatia, ajudant els altres davant d’alguna dificultat. Ajudem a aixecar-se un nen si cau, ajudem una persona cega a creuar un carrer, etc. Són conductes automatitzades que es realitzen quotidianament sense que en prenguem consciència. Quan estimem algú, persona o animal, el sentiment de protecció s’incrementa. Volem el millor per l’ésser estimat i tractem de protegir-lo per evitar-li els possibles perills. Si passegem el gos, el protegim davant el possible atac d’un altre gos; si el nostre fill té fred, l’abrigarem, per protegir-lo i evitar que es constipi, etc.

Quan tenim fills, augmenta la sensació de perill, es desenvolupa una fort sentiment de protecció envers el nadó, vinculat a la responsabilitat de ser pare o mare.

Els pares volen el millor pels seus fills: que  estudiïn, que no pateixin, que els vagin bé les coses, que tinguin una millor posició econòmica i cultural que la que ells varen tenir, que prosperin, en definitiva que siguin feliços. És natural, sà i normal desitjar el millor pels que estimem, per tant protegim els nostres.

Quan travessem la línia de la protecció i exercitem la sobreprotecció?

Quan en aquest amor i protecció natural envers els fills ens excedim.
Quan ens excedim?
Quan en un intent de protecció i cura dels fills, no deixem que es desenvolupin amb autonomia. Els ho fem tot o quasi tot: els solucionem tots els conflictes, no els deixem que prenguin decisions perquè les prenem nosaltres, no permetem que experimentin coses noves per la por a que no els vagi bé i pateixin. Aquests nens no poden desenvolupar-se plenament com a individus autònoms perquè els pares volem evitar-los el dolor, el fracàs i perquè com a pares no volem patir.  Pensem que si els evitem el sofriment seran més feliços, sense veure que la felicitat no és, no lluitar, no esforçar-se, tenir tot resolt, materialment, afectivament, emocionalment, si no que la felicitat es créixer i desenvolupar-se com a persona, amb errors, mancances, fracassos i encerts, anar avançant, adquirint  experiències progressivament, amb l’afecte i suport de la família i amics.

Causes de la sobreprotecció

- Pares d’edat avançada
- Pares de nens que han estat o estan malalts
( malalties orgàniques lleus o severes, dificultats cognitives, motrius, malalts mentals, etc)
- Famílies monoparentals
- Pares de nena adoptats
- Experiències vitals traumàtiques que han patit els propis pares (carències afectives, maltractaments, etc)

Conseqüències de la sobreprotecció

Quan sobreprotegim invalidem.
Es forgen persones febles, immadures, amb temors, sense la empenta necessària per créixer i afrontar la vida, conseqüències negatives perquè l’infant no pot desenvolupar autonomia, seguretat personal, autoestima establint vincles de dependència  envers les figures parentals que no es resolen per si sols quan el nen creix. Són individus que d’adults continuen funcionant com a nens consentits, sense esforçar-se per aconseguir les coses,  desenvolupat conductes regressives, necessitant els pares per prendre qualsevol decisió i per executar qualsevol tasca. Són adults temorosos, que tenen dificultats en les seves relacions interpersonals, laborals i problemes emocionals. Les simptomatologies associades a la sobreprotecció poden ser: ansietat, angoixa, depressió, fòbies, etc, podent desenvolupar trastorns.

Com evitar la sobreprotecció

-Tractar d’adonar-nos com a pares si encara resolem tot al nostre fill (els vestim, dutxem, etc) en una edat en què ja ho  haurien de fer sols.
- Reflexionar sobre els límits i normes que els posem. Què els exigim i quan? Què els permetem i quan?
-Escoltar els senyals d’avís: mestres, família, amics que poden observar senyals d’alarma.
Si detectem que som pares sobreprotectors, cal demanar ajuda als professionals de la psicologia. És important permetre que ens ajudin per a trencar l’estructura sobreprotectora de funcionament que hem establert amb els fills. Els psicòlegs i/o psiquiatres ens donaran pautes per canviar el patró de funcionament que hem establert i generar un vincle diferent amb el nostre fill, exigint i posant límits quan calgui.

Cal fomentar certes constants des de que el nen és petit:
-    Autonomia en els hàbits
-    Esforç per obtenir les coses, no de manera immediata.
-    Responsabilitat en l’escola i a casa
-    Posar normes i límits
-    Reforçament, suport i afecte.

Són  factors essencials que permeten al nen créixer sà,  tenir un desenvolupament  autònom i independent  per poder afrontar les dificultats que la vida li depari amb una estructura de personalitat sòlida i estable.

No hi ha una fòrmula màgica per ser un pares perfectes. Tots portem unes experiències vitals, que condicionen la nostra relació amb els altres i depèn de molts factors el vincle que tinguem amb el nostre fill. Per què hem volgut ser pares? en quin moment vital ho hem estat? com ho hem viscut? ens hem sentit sols? Desbordats? etc, però el que sí és comú a tots els pares, és que volem el millor pels nostres fills, per això hem de tenir clar que els tenim, cuidem i eduquem, però, no són nostres, els hem de deixar volar, són els fills de la vida.

Esther Pérez  Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

Col. 11259