L’afecte és el sentiment d’estimació envers un ésser o objecte.
Quan un nen neix, va rebent afecte, sentiments amorosos i protecció dels seus pares i de l’ entorn, estímuls que l’ajudaran a desenvolupar-se sà.
Les experiències primerenques en els nens petits poden tenir un profund impacte sobre l’evolució i la capacitat del sistema nerviós. El cervell del nen es quaduplica en pes entre el seu naixement i els sis anys. El seu correcte desenvolupament cognitiu i emocional depèn entre altres factors funcionals de l’estimulació de la qual ha estat objecte en les primeres etapes de la seva vida.
El cervell del nadó és immadur, és totalment dependent dels seus pares i/o cuidadors, necessitant totes les atencions de protecció, afecte i estimulació possibles per sobreviure i créixer. La comunicació plena amb el nadó és molt important, ja sigui parlant, cantant, somrient, i sobretot tocant, acariciant, etc. L’afecte, el contacte físic i l’estimulació tàctil constant, etc, seran responsables de la maduració i creixement del cervell. A mesura que les interconnexions neuronals es van instal·lant, sota la influència de l’entorn, les diverses ramificacions es van recobrint d’una substància anomenada mielina, una capa aïllant que recobreix els axons. La mielina permet una millora en la transmissió nerviosa i facilitarà la possibilitat de realitzar funcions cada cop més complexes en el nen. El cervell del nadó creix fins a la seva completa maduració en l’edat adulta, tenint un volum del 26% i pesant 350 gr en néixer, pes que es multiplicarà per 3 als tres anys de vida, quan hagin crescut els axons, dendrites, les connexions entre neurones (sinapsis) i la mielina. Tot això garanteix el funcionament de les funcions cerebrals i depèn de la cura que del nadó es faci, de l’afecte que rebi i de l’estimulació que se li proporcioni serà un ésser sà o tindrà dificultats cognitives i psicològiques.
El vincle que es fa amb el nen no només garanteix la seva salut psicològica i emocional sino el desenvolupament de la seva intel·ligència i del seu cervell.
Què passa quan en les primeres etapes el nadó no ha rebut prou estimulació?
La formació del córtex prefrontal se situa entre els 10 i 18 mesos i quan en aquesta etapa no hi ha afecte, es dóna un menor creixement de dendrites, una disminuació de la xarxa d’interconnexió neuronal, quedant alterada la xarxa neurològica interna entre les diferents zones de funcionament del cervell. El córtex prefrontal no pot relacionar les respostes emocionals amb zones superiors del cervell dificultant la combinació de pensaments, projectes i llenguatge amb els sentiments.
Les carències afectives a causa d’abandonament precoç, negligència, maltractament, abús o manca de cura d’un menor tenen com a conseqüència greus dificultats per viure en equilibri emocional, amb alteracions comportamentals que poden aparèixer en la primera infància, però també en etapes més avançades, en el període de latència, preadolescència i adolescència. Són nens amb un comportament inadaptat o incorrecte en l’escola, amb dificultats en els aprenentatges de lecto-escriptura, manca de recursos per solucionar els problemes en el seu dia a dia, nens indecisos, insegurs, amb problemes de lateralitat (esquerra-dreta), problemes d’orientació espaial (a dalt i a baix, dins i fora), nens amb agressivitat, dispersos, amb actitud passiva a l’escola, nens que distorsionen la resta de companys, patint problemes conductuals, etc.
Quan un nadó se sent estressat, el cervell segrega més cortisol, substància necessària per produir hormones que participen en les respostes normals a l’estrés; aquest excés de cortisol en el cervell,
perjudica la zona de l’hipocamp en el sistema límbic, destruint les cèl·lules nervioses, dificultant la memorització de les experiències relacionals afectives recents i a llarg termini el nen pot desenvolupar trastorns afectius, trastorns de conducta i de personalitat. Per això cal cuidar i estimular els nadons donant-los molt d’afecte i amor, ja que certes zones del seu cervell s’activen per l’afectivitat cap al rostre i veu de la mare/pare creant vincles segurs i ferms que aporten seguretat al nen i redueixen les taxes de cortisol cerebral. De com tractem i cuidem els nostres infants en pot dependre el seu desenvolupament bi-psico-social i la seva futura estabilitat i felicitat.
