sábado, 17 de noviembre de 2012

La sobreprotecció



Què és la sobreprotecció?

L’acte de protecció és inherent a l’ésser humà. Les persones desenvolupem el sentiment de protecció i d’empatia, ajudant els altres davant d’alguna dificultat. Ajudem a aixecar-se un nen si cau, ajudem una persona cega a creuar un carrer, etc. Són conductes automatitzades que es realitzen quotidianament sense que en prenguem consciència. Quan estimem algú, persona o animal, el sentiment de protecció s’incrementa. Volem el millor per l’ésser estimat i tractem de protegir-lo per evitar-li els possibles perills. Si passegem el gos, el protegim davant el possible atac d’un altre gos; si el nostre fill té fred, l’abrigarem, per protegir-lo i evitar que es constipi, etc.

Quan tenim fills, augmenta la sensació de perill, es desenvolupa una fort sentiment de protecció envers el nadó, vinculat a la responsabilitat de ser pare o mare.

Els pares volen el millor pels seus fills: que  estudiïn, que no pateixin, que els vagin bé les coses, que tinguin una millor posició econòmica i cultural que la que ells varen tenir, que prosperin, en definitiva que siguin feliços. És natural, sà i normal desitjar el millor pels que estimem, per tant protegim els nostres.

Quan travessem la línia de la protecció i exercitem la sobreprotecció?

Quan en aquest amor i protecció natural envers els fills ens excedim.
Quan ens excedim?
Quan en un intent de protecció i cura dels fills, no deixem que es desenvolupin amb autonomia. Els ho fem tot o quasi tot: els solucionem tots els conflictes, no els deixem que prenguin decisions perquè les prenem nosaltres, no permetem que experimentin coses noves per la por a que no els vagi bé i pateixin. Aquests nens no poden desenvolupar-se plenament com a individus autònoms perquè els pares volem evitar-los el dolor, el fracàs i perquè com a pares no volem patir.  Pensem que si els evitem el sofriment seran més feliços, sense veure que la felicitat no és, no lluitar, no esforçar-se, tenir tot resolt, materialment, afectivament, emocionalment, si no que la felicitat es créixer i desenvolupar-se com a persona, amb errors, mancances, fracassos i encerts, anar avançant, adquirint  experiències progressivament, amb l’afecte i suport de la família i amics.

Causes de la sobreprotecció

- Pares d’edat avançada
- Pares de nens que han estat o estan malalts
( malalties orgàniques lleus o severes, dificultats cognitives, motrius, malalts mentals, etc)
- Famílies monoparentals
- Pares de nena adoptats
- Experiències vitals traumàtiques que han patit els propis pares (carències afectives, maltractaments, etc)

Conseqüències de la sobreprotecció

Quan sobreprotegim invalidem.
Es forgen persones febles, immadures, amb temors, sense la empenta necessària per créixer i afrontar la vida, conseqüències negatives perquè l’infant no pot desenvolupar autonomia, seguretat personal, autoestima establint vincles de dependència  envers les figures parentals que no es resolen per si sols quan el nen creix. Són individus que d’adults continuen funcionant com a nens consentits, sense esforçar-se per aconseguir les coses,  desenvolupat conductes regressives, necessitant els pares per prendre qualsevol decisió i per executar qualsevol tasca. Són adults temorosos, que tenen dificultats en les seves relacions interpersonals, laborals i problemes emocionals. Les simptomatologies associades a la sobreprotecció poden ser: ansietat, angoixa, depressió, fòbies, etc, podent desenvolupar trastorns.

Com evitar la sobreprotecció


-Tractar d’adonar-nos com a pares si encara resolem tot al nostre fill (els vestim, dutxem, etc) en una edat en què ja ho  haurien de fer sols.
- Reflexionar sobre els límits i normes que els posem. Què els exigim i quan? Què els permetem i quan?
-Escoltar els senyals d’avís: mestres, família, amics que poden observar senyals d’alarma.
Si detectem que som pares sobreprotectors, cal demanar ajuda als professionals de la psicologia. És important permetre que ens ajudin per a trencar l’estructura sobreprotectora de funcionament que hem establert amb els fills. Els psicòlegs i/o psiquiatres ens donaran pautes per canviar el patró de funcionament que hem establert i generar un vincle diferent amb el nostre fill, exigint i posant límits quan calgui.

Cal fomentar certes constants des de que el nen és petit:
-    Autonomia en els hàbits
-    Esforç per obtenir les coses, no de manera immediata.
-    Responsabilitat en l’escola i a casa
-    Posar normes i límits
-    Reforçament, suport i afecte.

Són  factors essencials que permeten al nen créixer sà,  tenir un desenvolupament  autònom i independent  per poder afrontar les dificultats que la vida li depari amb una estructura de personalitat sòlida i estable.

No hi ha una fòrmula màgica per ser un pares perfectes. Tots portem unes experiències vitals, que condicionen la nostra relació amb els altres i depèn de molts factors el vincle que tinguem amb el nostre fill. Per què hem volgut ser pares? en quin moment vital ho hem estat? com ho hem viscut? ens hem sentit sols? Desbordats? etc, però el que sí és comú a tots els pares, és que volem el millor pels nostres fills, per això hem de tenir clar que els tenim, cuidem i eduquem, però, no són nostres, els hem de deixar volar, són els fills de la vida.

Esther Pérez  Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

Col. 11259