martes, 24 de marzo de 2020

lunes, 25 de marzo de 2019

Les noves parelles dels pares



Tots els nens han d’afrontar pèrdues durant la vida (un nen que deixa de veure un tiet perquè els tiets se separen, mort d’avis, separació dels progenitors). Normalment s’adapten, però, què passa quan els pares incorporen en la vida dels seus fills una altra persona?  Si el pare té nòvia o la mare té nòvio?

Els nostres fills no els han triat, per tant hem de garantir la plena acceptació dels menors respecte de les noves parelles i la plena adequació i cohesió en els rols que aquestes parelles desenvoluparan.
Si existeix una convivència, s’han establir uns pactes i límits; el nen té mare i pare per tant, encara que el menor estigui en la primera infància, no s’ha d’intentar substituir la figura materna /  paterna.

Malhauradament en la pràctica professional, treballem amb nens que són obligats a dir mama o papa a les noves parelles dels seus progenitors, sense tenir en compte el desequilibri emocional que pot generar en els menors. Es freqüent que les noves parelles adoptin rols tradicionalment materns, tenint cura del menor (fer sopars, dur a l’escola, dutxes) creant certa confusió en els menors. Molts nens venen a la consulta del psicòleg, preguntant si tenen dues mares.

Cap nen té dues mares/pares. Els nens adoptats tenen una primera mare biològica però només hi ha una mare que és obviament l’adoptiva que és qui estima, te cura i educa.

El missatge que haurien de rebre els nens adoptats o biològics ha de ser clar i concís; fins i tot en casos de negligència materna o paterna els nens han de saber que hi ha una mare i un pare.
Els adults hem d’incorporar les noves parelles amb normalitat, sense córrer, facilitant el procés d’adaptació del menor i de manera que la nova parella pugui exercitar funcions també de cura i afectives amb el menor si així ho desitgen ambdós (nen i parella nova). Les noves parelles han de poder posar també normes en la convivència i establir uns límits tenint clar que  les decisions les prenen els pares.

Si l’adult enterra les rivalitats entre mare/nova parella del pare o pare/nova parella de la mare garantirem l’estabilitat del menor. Malhauradament moltes parelles noves intenten suplir les mares o pares a causa de carències pròpies i moltes mares/pares no respecten la incorporació de noves parelles dels seus exmarits o exmullers en la vida dels seus fills a causa d’un dol no resolt. Mares/pares separats es precipiten incorporant el nou nòvio/nòvia per por a estar sols, cercant un pare/mare millor pels seu fill, sense tenir en compte que és enriquidor per un menor  tenir mare i pare i altres adults amb qui compartir, jugar o tenir complicitat. Aquesta nova realitat no ens fa menys pares. Potser caldria una reflexió envers el per què als adults ens costa tant acceptar que els nostres fills estimin altres adults, no serà egoisme, potser en la maternitat/paternitat projectem una mena d’egocentrisme, narcicisme que no ens permet flexibilitzar i obrir-nos davant el nou món on viuen els nostres fills.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga infanto-juvenil


domingo, 24 de marzo de 2019

No saber dir no en èpoques nadalenques


Independentment de les creences religioses, el nadal és una època on es compra més, es menja més i en definitiva, es consumeix més.

Què entén un nen, què interpreta, quan veu la seva mare per exemple comprant un regal a corre- cuita, sense massa pressupost per una tieta, o per aquella sogra amb qui el nen sap que la mare no s’hi entén?

El nen interioritza que s’han de fer coses a digust, que hem de comprar encara que no tinguem diners i fer regals a algú encara que no ens agradi aquella persona.

Aquests conceptes, valors culturals, generen dubtes, incerteses i inseguretat en els nens. La mentida, el tapar, el no dir, facilita la indecisió, el conformisme i la feblesa en els nostres fills.

Què cal fer davant situacions nadalenques que ens desborden com són per exemple l’excés de consumisme, haver de regalar a qui no ens agrada o veure i compartir àpats quan no ens ve de gust?

-Primer exemple: per què comprar regals a un fmiliar, si no tenim diners i els necesitem per pagar factures?

Si parlem amb aquell familiar, que estimem, que és proper, i li expliquem la nostra situació, probablement ho entendrà. Es pot fer partícep al nen animant-l o a que li faci un dibuix com a regal.

-Segon exemple: per què hem de tenir la obligació de fer un regal algú que no ens agrada?

És emocionalment sà admetre i assumir que no ens agrada tothom de la nostra família. Amb alguns hi tenim vincles més estrets, amb altres ens relacionem per cortesia. Quan se supoa que hem de fer un regal a algú amb qui no ens entenem massa (sogra p.e), és energeticament positiu no fer cap regal, no cal quedar bé, no importa el que pensi l’altre, importa el que jo sento i sóc conseqüent amb els meus actes.

-Tercer exemple:

Acabem de tenir una pèrdua dolorosa, mort, separació i no ens ve de gust compartir àpats ni tertúlies amb ningú.

És bo poder expressar el que sentim i parlar amb el nostre entorn.

P.e. si algú ha perdut la parella fa poc, ha de fer l’esforç i poder dir,”no vinc al dinar de nadal, prefereixo i necessito estar sol/a i no tinc ganes de compartir res amb ningú”.

Es un exercici d’assertivitat complicat perquè en aquesta societat, ens sentim pressionats per l’entorn, per les dates, pel que se suposa que toca fer en determinats moments i edats, sense afrontem que les decisions són només nostres i que de vegades, decisions que no agraden a altres, ens poden alliberar.

Els nostres fills, imiten els models dels adults, dels seus pares, que són els seus referents més immediats. Cal fer ús de la dialèctica amb l’infant i així  li proporcionem eines perquè d’adult decideixi, no faci el que fa tothom, sàpiga ser assertiu, dir no, i  en definitiva pugui desenvolupar-se en el món dels adults amb fermesa i estabilitat, triant i qüestionant l’entorn, sense actituds passives i conformistes.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga infanto-juvenil

Ls comunicació amb els adolescents



L’Adolescència és una etapa on els nens deixen de ser nens i experimenten una sèrie de canvis físics (hormonals creixement, desenvolupament sexual) i psicològics. El nen ha de trobar defectes, en els seus progenitors, s’ha de qüestionar el seu entorn, els seus pares, el món en general per a poder després esdevenir un adult sà.

Un dels tret més característics de l’adolescent, és el retraïment familiar, el tancar-se a l’habitació, preferir la comunicació  amb el grup d’iguals abans que amb la família. El jove interactua amb el grup, surt més, manté vincles estrets amb els amics, fa major ús de les xarxes socials (instagram, facebook, etc) i els pares observen com els seus fills més enllà de canvis d’humor, de certa labilitat emocional, es tanquen en l’habitació deixant de compartir i de fer amb els progenitors.
Com podem fer que els nostres fills es comuniquin més amb nosaltres?

Es tracta de deixar fer, observar d’aprop, sense pressionar, no deixant de posar límits, educant, però entrant en el seu món. Els pares ens hem d’interessar pels seus amics, parelles, convidant-los a venir a casa, observant com es relacionen els nostres fills i participant de les converses amb els seus amics, deixant-los espais privats. Es tracta de pactar, compartir i no imposar amb qui o no volem que vagin.
L’adolescent necessita molt reforçament positiu, recompenses i afecte i comprensió per ajudar-lo a poder construir el seu nou món des d’una perspectiva ja no de nen. Cal ajudar-lo a fer crítica, autocrítica i valorar les seves idees i opinions.

Una manera de poder ajudar el nen a créixer és respectant les estones on l’adolescent es tanca a l’habitació i gaudeix en solitari de música, lectura, mòbil, etc però també treure’l de l’habitació de manera que compagini el seu món intern amb la vida familiar. Com ho podem fer? Proposant activitats del seu interès com poden ser anar a dinar, sopar, de compres, cinema i el més important fer-lo sentir que importa, que forma part de la família; per això cal comptar amb ell, demanar-li opinió, dubtar i preguntar-li per qüestions que l’adult fa veure que no sap resoldre a fi que el jove se senti important i partícep de la família. Es imporant preguntar-los com estan, com els van les coses, no només els estudis, com se senten i dir-los sovint que se’ls estima. Cal fer pensar els adolescents, escoltar-los i valorar  les seves opinions perquè quan esdevinguin adults continuïn tenint vincles de confiança amb els seus pares i la comunicació pugui perdurar tota la vida.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil


El vincle entre les noves parelles (padrastre-madrastra) i els seu fills


Cada cop més parelles decideixen separar-se i/o divorciar-se. Malhauradament, no es pot evitar que els infants pateixin quan hi ha un trencament familiar. Amb el temps, els fills, van adaptant-se a la nova realitat familiar. Els pares fan un dol, es reestableixen, tenen dues cases i en moltes ocasions els  estableixen noves parelles.

Quan un home o dona separat  decideix conviure amb una nova parella, afecta als nens, als fills d’un o altre,  relacionant-se els menors, que no són germans depenent de les situacions; poden  establir un bon vincle de germans, germanastres, o sorgir dificultats en la convivència, la qual cosa repercuteix en els adults, doncs cada progenitor es posicionarà a favor del seu fill i la nova parella tindrà conflictes podent arribar de vegades a un trencament.

Però què passa quan la nova parella no té fills? Com li afecta a la madrastra, padrastre que vivia sol/a i opta per conviure en parella i conviure amb uns fills que no són seus?

Si els nens tenen carències de mare o pare, la nova parella sol  fer funcions maternes o paternes i la família funcionarà (pares/mares morts, malalts, absents, que treballen molt i quan els petits reben l’afecte d’un home/dona, nova parella del pare/mare s´hi poden vincular, establint la nova parella funcions paternes/maternes).

Però què passa quan els nens que viuen amb els dos progenitors en règim de custòdia compartida, tenint els dos referents, mare i pare senten que la nova parella del pare o mare els vol “robar el seu papa o mama?”. En  moltes ocasions sorgeixen problemes si els menors no han superat la separació dels seus propis pares, o si els menors tenen alguna dificultat, ja sigui algun tipus de deficiència, trastorn de relació o de conducta.

Es freqüent veure nens de pares separats que directament boicotegen la relació del seu pare/mare amb noves parelles, perquè no admeten ni accepten compartir el pare amb una altra persona. Es més freqüent en nenes, adolescents o pre-adolescents que han estat les reines de la casa, les ninetes dels pares, convivint amb el pare sense la figura materna i no han madurat, quedant-se aquestes nenes fixades en etapes del desenvolupament anteriors a la seva edat cronològica, establint conductes regressives i  posicionades en un complexe d’Electra no superat encara. També es dóna en nens que es queden fixats en un Edip no resolt i no accepten compartir la seva mare amb un altre home. Els pares, no van saber posar límits als nens/nenes en el moment de la separació, se’ls va sobreprotegir i aquests nens/nenes actuen tiranitzant i manipulant els seus progenitors. La nova parella no ha de participar en temes referits a l’educació perquè no són els seus fills però sí pel que fa a la convivència amb aquests menors. Què passa quan aquests nens no endrecen l’habitació, no volen rentar plats i a més a més no respecten la nova parella del pare/mare? Què ha de fer la nova parella? dir? no dir? és el progenitor/ qui ha de posar límits als seus fills i ajudar la nova parella a adaptar-se a la situació i a que pugui dir i expressar opinions o pactar certes normes pel que fa a la convivència.

Com que encara vivim en una societat masclista on les dones acostumen a assumir més càrregues familiars i majoritàriament les tasques de la casa, és més problemàtic quan és el pare qui té una nova parella perquè  és  més difícil per aquests menors acceptar certes normes o hàbits provinents d’algú que no és la mare, quan hauria de ser el pare qui ja els hagués establert.

Caldria tenir en compte el difícil rol dels padrastres/madrastres  davant d’una nova convivència amb nens que no són els seus fills. Si el pare/mare dels nens que ha incorporat una nova parella en la seva vida i la dels seus fills s’adona d’aquests conflictes, es comunica amb la nova parella i estableixen límits conjunts amb els menors, el repte pot ser enriquidor i la convivència i dinàmica familiar pot ser beneficiosa.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

El vincle del nen i l'animal domèstic


Els nens per a créixer sans necessiten rebre afecte i assumir normes, desenvolupant responsabilitats que necessitaran per tal d’afrontar la vida adulta i viure en societat.

L’afecte és un sentiment d’estimació, lligam cap a altres, propi de les necessitats de pertinença de l’ésser humà. Es pot sentir afecte cap a persones, animals o objectes.

Segons Freud l’ésser humà està controlat per dos instints: EROS (afecte) i THANATOS (agressivitat). L’afecte és responsable de l’altruisme, l’amistat, la sexualitat, uneix les persones amb altres, enfront dels instints agressius que separen i trenquen vincles.

Els animals domèstics (gossos, gats, etc) fomenten l’impuls positiu que representa l’afecte. Quan el nen es relaciona amb l’animal està tenint un conjunt de reaccions personals, interactuant amb un altre ésser viu, generant unes respostes no racionals als estímuls i una codificació intel·lectual que experimenta amb valoració positiva o negativa. Les formes d’expressar l’afecte estan regulades culturalment, però en general la interacció del nen amb l’animal, jugant, estableix vincles, ensenya a cuidar, a respectar a estimular i transmetre afecte, pilars del procés de socialització de l’infant.

La responsabilitat és un valor que en la consciència de la persona permet reflexionar, administrar, orientar i valorar les conseqüències d’un acte. Té a veure amb la moral i ètica però en el nen i el vincle amb l’animal domèstic, implica que l’infant ha d’aprendre a conèixer, preveure i respectar les conductes i necessitats de l’animal, generant hàbits (treure l’animal a passsejar, posar el menjar, recollir excrements) desenvolupant responsabilitats que l’ajudaran a adaptar-se a la vida adulta.

El nen haurà d’experimentar sentiments de pèrdua i elaborar dols a mesura que vagi madurant. El dol és un procés psicològic que acompanya la mort d’un ésser estimat i genera alteracions en l’equilibri emocional. El nen haurà d’afrontar pèrdues dels seus éssers estimats al llarg de la seva vida, amb processos de negació, tristor, ràbia, acceptació, integrant les pèrdues com a procés natural de la vida. La convivència amb les mascotes, potencia els afectes, les responsabilitats i prepara el nen per les pèrdues inherents a la vida.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil


Els avis, l'abús i el vincle amb els nets


Hi ha una dita castellana que diu”el Diablo sabe más por viejo que por diablo”. Els nostres ancians, avis, pares, coneguts d’edat avançada, acumulen una experiència i saviesa fruit de les experiències vitals, que els fa  entendre el món des d’una perspectiva diferent als pares i joves. La motxilla de la vida és el millor màster. Habitualment, els avis, persones velles, ancianes, gaudeixen del rol de fer d’avis, de jugar, cuidar, compartir i ensenyar coses als seus néts sense anar a corre-cuita, com els seus propis fills. S’estableix un vincle proper i entranyable normalment entre avis i néts, dues generacions tan llunyanes en edat cronològica i alhora tan properes en afecte. Els avis saben, entenen el món d’una manera que fa que els nens els admirin, de la mateixa manera que poden admirar els seus pares, referents més propers, però sense l’estrès que de vegades els pares projecten en els seus fills. Els avis ja han fet, experimentat, après, comès i acceptat errors, integrant les mancances personals, estan en el període d’acceptació de les pèrdues i l’arribada d’un nét és una retrobada amb la pròpia infància, una reconciliació de vegades amb els propis fills, una rememoració del rol de pares, afrontant el rol d’avis com el darrer paper de la vida, donant als seus néts molt d’afecte i dedicació.

Els nens perceben l’amor incondicional dels avis, sense la pressió i estrès que tenen els pares pel fet d’haver d’educar i per la manca de temps. Els avis desenvolupen un instint de protecció  amb els néts molt entranyable i a mesura que els infants van creixent i observen que les capacitats físiques i/o cognitives dels avis van minvant, desenvolupen tendresa amb els propis avis, convertint-se en els cuidadors dels avis. Els pares eduquen, posen límits, no poden ser en cap cas amics dels fills, sense límits els fills no poden créixer de manera sana i segura.

Però què passa quan són els fills els que exigeixen i demanen que els avis eduquin els seus propis fills, els néts? Ja sigui per manca de temps, dificultats de conciliació vida laboral i familiar, problemes econòmics, en moltes ocasions, els avis que ja han treballat prou i poden gaudir de la jovilació es troben davant d’una dicotomia i no saben dir no als seus fills, cedint i ocupant-se de la criança dels néts. Hem de poder dir NO als fills. El avis han de gaudir, ajudar, però no criar els néts. Tenir cura diàriament dels néts, és depositar en els nostres grans unes obligacions i responsabilitats que ja han realitzat i no han triat repetir, senzillament accepten per amor incondicional als propis fills. No els pertoca, els esgota i no poden gaudir d’una llibertat que es mereixen i s‘han guanyat pel fet d’arribar a la vellesa. Quan un adult vol tenir fills, hauria de comptar amb els seus propis recursos. En cap cas pot ser una imposició. Gaudir d’un nét és enriquidor quan no és una obligació diària, proporciona alegria, rejoveneix l’esperit, l’ànim, activa les ganes de fer coses, d’explorar l’entorn. Els avis proporcionen seguretat als infants, els ensenyen, expliquen històries, reals, contes, experiències vitals, mentre que els nens ensenyen als avis tecnologies, els actualitzen, establint-se un vincle generalment molt entranyable.

Malhauradament pocs avis poden gaudir dels néts; avui en dia, és freqüent veure avis de 85 anys que han de matinar per anar a buscar els néts i dur-los després a l’escola, fer-los el menjar , ajudar-los a fer deures i acaben la jornada amb un excés de cansament, sense haver pogut realment desenvolupar el rol d’avi. A més a més, alguns fills, exigeixen als seus propis pares que eduquin la canalla sense respectar les normes o costums de casa els avis, culpabilitzant-los davant la manca de límits dels seus fills “clar els avis els ho deixen fer, a casa no ho fa”. Potser els fills hauríem de pensar que els pares ja han criat estimat i ajudat criatures i ara ens toca als pares criar els nostres propis fills i ajudar els nostres pares, és a dir, deixar que els avis descansin , juguin amb els néts si ho desitgen, sense obligacions i d’aquesta manera el vincle avis-néts es pot convertir en una intercanvi d’amor, experiències i complicitat que perdurarà en el record del nét quan ja no sigui  un infant i els avis ja no hi siguin.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil