Mitos y tabus en la relación sexual

¿Sabemos lo que tenemos que saber sobre sexo?

Si preguntásemos a nuestro alrededor, muchos afirmarían que hoy día en pleno siglo XXI, tenemos mucha información sobre el sexo, o que hoy, los jóvenes si que tienen información, “hoy día se sabe todo lo que hay que saber”.

Es cierto, que a finales del siglo XX podemos decir que se dio un considerable avance cualitativo respecto a cómo es tratado el tema del sexo, en comparación con tiempos pasados.

Se ha investigado algo más, se ha revolucionado la sexualidad femenina, se habla de sexo en la educación, ¿pero es suficiente?, ¿hemos roto con los tabús?.

Mi práctica profesional me hace tender a afirmar que no. Que son muchas las personas que siguen viviendo su sexualidad con miedo, con creencias erróneas, en algunos casos culturales y sociales, y en otros desarrolladas por nosotros mismos, que creen en mitos y tabús que condicionan la satisfacción en sus relaciones sexuales, y por lo tanto también su satisfacción con ellos mismos.

¿Quién nos habla de sexo?

- Los padres: continúa siendo un tema difícil de tratar, cómo se lo digo, qué le digo, a qué edad es la más apropiada. En algunos casos, hay vergüenza, en otros miedo, incomodidad, mala información,
“qué le puedo explicar a mi hijo, si yo mismo no sé muy bien……..”
   
Algunos padres más liberales, suelen hablar con sus hijos del embarazo, de cómo hacer para protegerse en las relaciones sexuales, pero lo cierto es que la información suele ser limitada en muchos casos.

La mayoría temblamos cuando nuestro hijo nos hace ciertas preguntas como: “mamá si los bebés están la barriga, cómo han llegado hasta ahí”, o “papá que es una vagina”, o “cómo se hace el amor” etc….

- En la escuela: se habla de sexo, en muchos casos nos volvemos a limitar a la biología y a la reproducción. Sobre todo, porque aún nos cuesta  hablar de ciertos conceptos, y porque algunos grupos sociales presionan en la educación.

- Los amigos: ¿realmente hablamos en serio de sexo con los amigos?, o lo frecuente es que el sexo en una conversación de amigos sea objeto de broma, chistes y escondemos nuestras dudas, “cómo le voy a decir que no tengo ni idea de...”

La realidad es que la información que tenemos dista mucho de ser una información detallada y seria sobre conceptos como: la masturbación, o de cómo siente un hombre y como siente una mujer, o de conceptos como el placer, la satisfacción sexual, lo que desconozco de mi mismo y lo que desconozco del otro sexo.

Algunos de los Mitos más frecuentes:

“No existe una verdadera relación sexual sin coíto”

Esta es una creencia frecuente, que por un lado está ignorando la totalidad del encuentro sexual, reduciendo la relación sexual a la penetración, y obviando el placer y la satisfacción de las sensaciones que se experimentan en el resto del contacto físico y afectivo.

Si respondemos a esta creencia, imaginemos cómo se siente un hombre o una mujer en cuya relación sexual no se haya completado con la penetración, a pesar de que el resto del encuentro sexual haya sido placentero y cómo esta situación puede condicionarnos en futuros encuentros sexuales, dando lugar a un estado de ansiedad y autoexigencia que no va a favorecer el acto sexual.

“Los hombres son expertos en sexo y deben guiarnos”

Se puede perdonar que una mujer no sepa, incluso en algunas grupos sociales aún hoy día se valora, pero que no sepa un hombre...

Tengamos presente que ambos sexos somos “víctimas” de una educación sexual restrictiva, y llena de prejuicios y falsas creencias. Además solemos pensar que el sexo no se aprende, por lo que si respondemos a esta creencia lo más habitual será que ni siquiera nos molestemos en aprender, en comunicarnos, ni en pedir, ni siquiera en preguntar.

Orgasmos vaginales y orgasmos clitoriedenanos:

Existen muchísimos mitos sobre el orgasmo, tantos que pueden ser tratados más extensamente en otro artículo. Pero éste, es uno de los que más incide en la satisfacción de muchas mujeres, considerándose mujeres de segunda o de primera en función de cómo lleguen al orgasmo. Cuando lo cierto es que esta distinción no se corresponde con la realidad.

Algunos de estos mitos entre otros, son importantes condicionantes a la hora de poder disfrutar de una sexualidad placentera. La voluntad de informarnos, de aprender y experimentar sobre nuestra sexualidad, nos permitirá distanciarnos de ellos y lograr la satisfacción en nuestras relaciones sexuales.

Mari Carmen Ramajo

Psicóloga Adultos

Col. 15797

L'autoestima en els infants

L’autoestima és el sentiment d’acceptació i estimació envers un mateix, sentiment de competència i vàlua personal.
El concepte que tenim de nosaltres mateixos, no és quelcom  heretat, és après, del nostre entorn, mitjançant la valoració que fem del nostre comportament i de l’assimilació i interiorització de la opinió dels altres envers nosaltres. Una bona autoestima ens impulsa a actuar, a tirar endavant i ens motiva a lluitar per aconseguir els nostres objectius.
Les persones amb una alta autoestima es caracteritzen per:
     - tenir una personalitat més sòlida i estructurada
     - són més flexibles i amb major capacitat d’adaptació
     - superen abans els problemes o dificultats personals
     - són més creatives
     - són més autònomes i independents
     - tenen més facilitat per les relacions interpersonals.
Les persones amb una baixa autoestima es caracteritzen per:
     - tenir sentiments d’inseguretat
     - rendiment baix
     - atribueixen a factors interns les dificultats externes
     - tendeixen a mostrar justificacions  personals
     - presenten sentiments de culpabilitat
     - no aconsegueixen els reptes marcats
     - mostren una actitud negativa i temorosa davant l’entorn
     - baixa capacitat de resolució dels conflictes
     - tenen manca d’habilitats comunicatives.
 
En la nostra societat tendim a voler satisfaccions immediates, “l’ara i ja” ens oblidem de la cultura de l’esforç, de la constància, pretenent  ser perfectes, competitius i sense acceptar errors o fracassos, amb  baixa tolerància a la frustració.

Aquest nivell elevat d’exigència el traslladem sovint als infants demanant-los  que compleixin l’ideal de fill/a sens acceptar les seves mancances. Per exemple, les activitats extraescolars, són positives però, sobrecarreguem els infants de tasques, deixant poc temps pel joc, pressionem els nens per satisfer les frustracions dels adults. Per ex: si jo vaig abandonar els estudis, el meu fill ha de tenir dues carreres; si jo no destacava en esports, el meu fill ha de ser el millor en el futbol, fomentant un esperit competitiu que satisfà les necessitats dels adults i en absolut la dels infants; al contrari, desestabilitza i pot fer trontollar el benestar i felicitat del nen, que ha de treballar, esforçar-se, aprendre, però gaudint del que fa, en harmonia amb l’entorn, ha de jugar per tal de créixer feliç i sà.
 
Cal conèixer les nostres limitacions i capacitats. Valorar els punts forts, acceptar els febles, tractar d’enfortir-los però sense canviar la realitat ni posar-nos reptes inassolibles. Per ex: si sóc baixet i gras, sempre seré baixet però depèn de mi canviar els meus hàbits d’alimentació, fer una dieta equilibrada, acompanyada d’exercici físic i em sentiré millor per afrontar que sóc i sempre seré baixet.
 
La formació de la nostra autoestima, el nostre autoconcepte depèn de tres nivells:
 - cognitiu-conductual: són les creences, idees, opinions i el processament de la informació exterior basada en experiències passades referents a nosaltres.
- emocional- afectiu: són els judicis de valor envers les nostres qualitats personals.
- conductual: és la decisió d’actuar, de dur ala pràctica un comportament .
 
Quan es genera l’autoestima? En la primera infància.
 
La nostra autoestima depèn en els primers anys de vida; de com ens valorin els altres, amics, escola, però sobretot, com ens perceben els primers agents socialitzadors, la família, concretament els pares.

Si  a un nen li arriba informació de l’exterior, informació passada,  experiències negatives envers per ex, la seva torpesa o lentitud, en la primera infància, judicis de valor envers les poques qualitats que té, aspectes desagradables envers la seva persona, el nen interioritza aquest convenciment sobre si mateix, es creu la informació rebuda i actua en conseqüència amb el que percep. Funcionarà d’acord amb el que ha rebut i actuarà lentament i amb torpesa. 

D’altra banda, si la informació que li arriba és positiva, si malgrat que objectivament  és un nen lent, l’estimulem, animem a superar reptes, actuarà sense etiquetes, amb el rol de nen “no lent “ i serà un infant menys patós i més hàbil.

Cal motivar els infants des de que són nadons, estimular-los, tocar-los,acariciar-los, besar-los, fer-los creure que ho són tot, que poden amb tot, embolicar-los de reforçament positiu, que siguin els reis o reines de la casa fins aproximadament els dos o tres anys.

Els nadons es relacionen amb els pares mitjançant les emocions, sensacions; progressivament el seu intel·lecte i el seu cos es van  desenvolupant, es forma la percepció del seu esquema corporal, l’autoestima i el seu jo. 

Som nosaltres, els pares, qui decidim tenir fills, som els pares qui hem d’educar, posar normes i límits i de com els tractem, de com els estimulem, animem, de l’amor que els transmetem, en dependrà la seva autoestima

De com ens relacionem amb ells, de l’afecte que els donem i de com els reforcem en dependrà la seva estabilitat emocional  i els ajudarà a desenvolupar estratègies davant  els conflictes que la vida els depari.

El nen és com el fang suau on pots gravar el que vulguis....
Però aquestes marques resten en la pell....
Aquestes cicatrius es marquen en el cor....
I no s’esborren mai....
 
Zenaida Bacardi de Argamasilla (escriptora)
 
Esther Pérez Marcial,
Psicòloga Infanto-Juvenil
Núm. col.11259