jueves, 25 de junio de 2015

El vincle del nen i l'animal domèstic



Els nens per a créixer sans necessiten rebre afecte i assumir normes, desenvolupant responsabilitats que necessitaran per tal d’afrontar la vida adulta i viure en societat.

L’afecte és un sentiment d’estimació, lligam cap a altres, propi de les necessitats de pertinença de l’ésser humà. Es pot sentir afecte cap a persones, animals o objectes.

Segons Freud l’ésser humà està controlat per dos instints: EROS (afecte) i THANATOS (agressivitat). L’afecte és responsable de l’altruisme, l’amistat, la sexualitat, uneix les persones amb altres, enfront dels instints agressius que separen i trenquen vincles.

Els animals domèstics (gossos, gats, etc) fomenten l’impuls positiu que representa l’afecte. Quan el nen es relaciona amb l’animal està tenint un conjunt de reaccions personals, interactuant amb un altre ésser viu, generant unes respostes no racionals als estímuls i una codificació intel·lectual que experimenta amb valoració positiva o negativa. Les formes d’expressar l’afecte estan regulades culturalment, però en general la interacció del nen amb l’animal, jugant, estableix vincles, ensenya a cuidar, a respectar a estimular i transmetre afecte, pilars del procés de socialització de l’infant.

La responsabilitat és un valor que en la consciència de la persona permet reflexionar, administrar, orientar i valorar les conseqüències d’un acte. Té a veure amb la moral i ètica però en el nen i el vincle amb l’animal domèstic, implica que l’infant ha d’aprendre a conèixer, preveure i respectar les conductes i necessitats de l’animal, generant hàbits (treure l’animal a passsejar, posar el menjar, recollir excrements) desenvolupant responsabilitats que l’ajudaran a adaptar-se a la vida adulta.

El nen haurà d’experimentar sentiments de pèrdua i elaborar dols a mesura que vagi madurant. El dol és un procés psicològic que acompanya la mort d’un ésser estimat i genera alteracions en l’equilibri emocional. El nen haurà d’afrontar pèrdues dels seus éssers estimats al llarg de la seva vida, amb processos de negació, tristor, ràbia, acceptació, integrant les pèrdues com a procés natural de la vida. La convivència amb les mascotes, potencia els afectes, les responsabilitats i prepara el nen per les pèrdues inherents a la vida.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil