Les noves parelles dels pares

Tots els nens han d’afrontar pèrdues durant la vida (un nen que deixa de veure un tiet perquè els tiets se separen, mort d’avis, separació dels progenitors). Normalment s’adapten, però, què passa quan els pares incorporen en la vida dels seus fills una altra persona?  Si el pare té nòvia o la mare té nòvio?

Els nostres fills no els han triat, per tant hem de garantir la plena acceptació dels menors respecte de les noves parelles i la plena adequació i cohesió en els rols que aquestes parelles desenvoluparan.
Si existeix una convivència, s’han establir uns pactes i límits; el nen té mare i pare per tant, encara que el menor estigui en la primera infància, no s’ha d’intentar substituir la figura materna /  paterna.

Malhauradament en la pràctica professional, treballem amb nens que són obligats a dir mama o papa a les noves parelles dels seus progenitors, sense tenir en compte el desequilibri emocional que pot generar en els menors. Es freqüent que les noves parelles adoptin rols tradicionalment materns, tenint cura del menor (fer sopars, dur a l’escola, dutxes) creant certa confusió en els menors. Molts nens venen a la consulta del psicòleg, preguntant si tenen dues mares.

Cap nen té dues mares/pares. Els nens adoptats tenen una primera mare biològica però només hi ha una mare que és obviament l’adoptiva que és qui estima, te cura i educa.

El missatge que haurien de rebre els nens adoptats o biològics ha de ser clar i concís; fins i tot en casos de negligència materna o paterna els nens han de saber que hi ha una mare i un pare.
Els adults hem d’incorporar les noves parelles amb normalitat, sense córrer, facilitant el procés d’adaptació del menor i de manera que la nova parella pugui exercitar funcions també de cura i afectives amb el menor si així ho desitgen ambdós (nen i parella nova). Les noves parelles han de poder posar també normes en la convivència i establir uns límits tenint clar que  les decisions les prenen els pares.

Si l’adult enterra les rivalitats entre mare/nova parella del pare o pare/nova parella de la mare garantirem l’estabilitat del menor. Malhauradament moltes parelles noves intenten suplir les mares o pares a causa de carències pròpies i moltes mares/pares no respecten la incorporació de noves parelles dels seus exmarits o exmullers en la vida dels seus fills a causa d’un dol no resolt. Mares/pares separats es precipiten incorporant el nou nòvio/nòvia per por a estar sols, cercant un pare/mare millor pels seu fill, sense tenir en compte que és enriquidor per un menor  tenir mare i pare i altres adults amb qui compartir, jugar o tenir complicitat. Aquesta nova realitat no ens fa menys pares. Potser caldria una reflexió envers el per què als adults ens costa tant acceptar que els nostres fills estimin altres adults, no serà egoisme, potser en la maternitat/paternitat projectem una mena d’egocentrisme, narcicisme que no ens permet flexibilitzar i obrir-nos davant el nou món on viuen els nostres fills.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga infanto-juvenil

No saber dir no en èpoques nadalenques

Independentment de les creences religioses, el nadal és una època on es compra més, es menja més i en definitiva, es consumeix més.

Què entén un nen, què interpreta, quan veu la seva mare per exemple comprant un regal a corre- cuita, sense massa pressupost per una tieta, o per aquella sogra amb qui el nen sap que la mare no s’hi entén?

El nen interioritza que s’han de fer coses a digust, que hem de comprar encara que no tinguem diners i fer regals a algú encara que no ens agradi aquella persona.

Aquests conceptes, valors culturals, generen dubtes, incerteses i inseguretat en els nens. La mentida, el tapar, el no dir, facilita la indecisió, el conformisme i la feblesa en els nostres fills.

Què cal fer davant situacions nadalenques que ens desborden com són per exemple l’excés de consumisme, haver de regalar a qui no ens agrada o veure i compartir àpats quan no ens ve de gust?

-Primer exemple: per què comprar regals a un fmiliar, si no tenim diners i els necesitem per pagar factures?

Si parlem amb aquell familiar, que estimem, que és proper, i li expliquem la nostra situació, probablement ho entendrà. Es pot fer partícep al nen animant-l o a que li faci un dibuix com a regal.

-Segon exemple: per què hem de tenir la obligació de fer un regal algú que no ens agrada?

És emocionalment sà admetre i assumir que no ens agrada tothom de la nostra família. Amb alguns hi tenim vincles més estrets, amb altres ens relacionem per cortesia. Quan se supoa que hem de fer un regal a algú amb qui no ens entenem massa (sogra p.e), és energeticament positiu no fer cap regal, no cal quedar bé, no importa el que pensi l’altre, importa el que jo sento i sóc conseqüent amb els meus actes.

-Tercer exemple:

Acabem de tenir una pèrdua dolorosa, mort, separació i no ens ve de gust compartir àpats ni tertúlies amb ningú.

És bo poder expressar el que sentim i parlar amb el nostre entorn.

P.e. si algú ha perdut la parella fa poc, ha de fer l’esforç i poder dir,”no vinc al dinar de nadal, prefereixo i necessito estar sol/a i no tinc ganes de compartir res amb ningú”.

Es un exercici d’assertivitat complicat perquè en aquesta societat, ens sentim pressionats per l’entorn, per les dates, pel que se suposa que toca fer en determinats moments i edats, sense afrontem que les decisions són només nostres i que de vegades, decisions que no agraden a altres, ens poden alliberar.

Els nostres fills, imiten els models dels adults, dels seus pares, que són els seus referents més immediats. Cal fer ús de la dialèctica amb l’infant i així  li proporcionem eines perquè d’adult decideixi, no faci el que fa tothom, sàpiga ser assertiu, dir no, i  en definitiva pugui desenvolupar-se en el món dels adults amb fermesa i estabilitat, triant i qüestionant l’entorn, sense actituds passives i conformistes.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga infanto-juvenil

El vincle entre les noves parelles (padrastre-madrastra) i els seu fills

Cada cop més parelles decideixen separar-se i/o divorciar-se. Malhauradament, no es pot evitar que els infants pateixin quan hi ha un trencament familiar. Amb el temps, els fills, van adaptant-se a la nova realitat familiar. Els pares fan un dol, es reestableixen, tenen dues cases i en moltes ocasions els  estableixen noves parelles.

Quan un home o dona separat  decideix conviure amb una nova parella, afecta als nens, als fills d’un o altre,  relacionant-se els menors, que no són germans depenent de les situacions; poden  establir un bon vincle de germans, germanastres, o sorgir dificultats en la convivència, la qual cosa repercuteix en els adults, doncs cada progenitor es posicionarà a favor del seu fill i la nova parella tindrà conflictes podent arribar de vegades a un trencament.

Però què passa quan la nova parella no té fills? Com li afecta a la madrastra, padrastre que vivia sol/a i opta per conviure en parella i conviure amb uns fills que no són seus?

Si els nens tenen carències de mare o pare, la nova parella sol  fer funcions maternes o paternes i la família funcionarà (pares/mares morts, malalts, absents, que treballen molt i quan els petits reben l’afecte d’un home/dona, nova parella del pare/mare s´hi poden vincular, establint la nova parella funcions paternes/maternes).

Però què passa quan els nens que viuen amb els dos progenitors en règim de custòdia compartida, tenint els dos referents, mare i pare senten que la nova parella del pare o mare els vol “robar el seu papa o mama?”. En  moltes ocasions sorgeixen problemes si els menors no han superat la separació dels seus propis pares, o si els menors tenen alguna dificultat, ja sigui algun tipus de deficiència, trastorn de relació o de conducta.

Es freqüent veure nens de pares separats que directament boicotegen la relació del seu pare/mare amb noves parelles, perquè no admeten ni accepten compartir el pare amb una altra persona. Es més freqüent en nenes, adolescents o pre-adolescents que han estat les reines de la casa, les ninetes dels pares, convivint amb el pare sense la figura materna i no han madurat, quedant-se aquestes nenes fixades en etapes del desenvolupament anteriors a la seva edat cronològica, establint conductes regressives i  posicionades en un complexe d’Electra no superat encara. També es dóna en nens que es queden fixats en un Edip no resolt i no accepten compartir la seva mare amb un altre home. Els pares, no van saber posar límits als nens/nenes en el moment de la separació, se’ls va sobreprotegir i aquests nens/nenes actuen tiranitzant i manipulant els seus progenitors. La nova parella no ha de participar en temes referits a l’educació perquè no són els seus fills però sí pel que fa a la convivència amb aquests menors. Què passa quan aquests nens no endrecen l’habitació, no volen rentar plats i a més a més no respecten la nova parella del pare/mare? Què ha de fer la nova parella? dir? no dir? és el progenitor/ qui ha de posar límits als seus fills i ajudar la nova parella a adaptar-se a la situació i a que pugui dir i expressar opinions o pactar certes normes pel que fa a la convivència.

Com que encara vivim en una societat masclista on les dones acostumen a assumir més càrregues familiars i majoritàriament les tasques de la casa, és més problemàtic quan és el pare qui té una nova parella perquè  és  més difícil per aquests menors acceptar certes normes o hàbits provinents d’algú que no és la mare, quan hauria de ser el pare qui ja els hagués establert.

Caldria tenir en compte el difícil rol dels padrastres/madrastres  davant d’una nova convivència amb nens que no són els seus fills. Si el pare/mare dels nens que ha incorporat una nova parella en la seva vida i la dels seus fills s’adona d’aquests conflictes, es comunica amb la nova parella i estableixen límits conjunts amb els menors, el repte pot ser enriquidor i la convivència i dinàmica familiar pot ser beneficiosa.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

El vincle del nen i l'animal domèstic

Els nens per a créixer sans necessiten rebre afecte i assumir normes, desenvolupant responsabilitats que necessitaran per tal d’afrontar la vida adulta i viure en societat.

L’afecte és un sentiment d’estimació, lligam cap a altres, propi de les necessitats de pertinença de l’ésser humà. Es pot sentir afecte cap a persones, animals o objectes.

Segons Freud l’ésser humà està controlat per dos instints: EROS (afecte) i THANATOS (agressivitat). L’afecte és responsable de l’altruisme, l’amistat, la sexualitat, uneix les persones amb altres, enfront dels instints agressius que separen i trenquen vincles.

Els animals domèstics (gossos, gats, etc) fomenten l’impuls positiu que representa l’afecte. Quan el nen es relaciona amb l’animal està tenint un conjunt de reaccions personals, interactuant amb un altre ésser viu, generant unes respostes no racionals als estímuls i una codificació intel·lectual que experimenta amb valoració positiva o negativa. Les formes d’expressar l’afecte estan regulades culturalment, però en general la interacció del nen amb l’animal, jugant, estableix vincles, ensenya a cuidar, a respectar a estimular i transmetre afecte, pilars del procés de socialització de l’infant.

La responsabilitat és un valor que en la consciència de la persona permet reflexionar, administrar, orientar i valorar les conseqüències d’un acte. Té a veure amb la moral i ètica però en el nen i el vincle amb l’animal domèstic, implica que l’infant ha d’aprendre a conèixer, preveure i respectar les conductes i necessitats de l’animal, generant hàbits (treure l’animal a passsejar, posar el menjar, recollir excrements) desenvolupant responsabilitats que l’ajudaran a adaptar-se a la vida adulta.

El nen haurà d’experimentar sentiments de pèrdua i elaborar dols a mesura que vagi madurant. El dol és un procés psicològic que acompanya la mort d’un ésser estimat i genera alteracions en l’equilibri emocional. El nen haurà d’afrontar pèrdues dels seus éssers estimats al llarg de la seva vida, amb processos de negació, tristor, ràbia, acceptació, integrant les pèrdues com a procés natural de la vida. La convivència amb les mascotes, potencia els afectes, les responsabilitats i prepara el nen per les pèrdues inherents a la vida.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

L'ús del mòbil en els menors

El mòbil és un aparell imprescindible en les nostres vides des de fa ja uns quants anys. En fem ús per raons laborals i personals. Serveix per a comunicar-nos. Es multifuncional i forma part de la vida quotidiana de la majoria de persones.
-Quan cal que comprem un mòbil als nostres fills?
En quin moment evolutiu del nostre fill els hem de comprar un mòbil?
Existeixen diverses raons: Molts pares consideren que tot i que el seu fill és petit encara, cal que tingui un mòbil perquè a la classe en tenen els companys, perquè s’han divorciat i com que no hi ha bona comunicació entre els progenitor del nen, s’asseguren poden contactar amb el menor amb el mòbil, perquè si marxa de colònies, o comença a sortir amb els amics poden localitzar el fill.
Totes aquestes raons són lícites però normalment precipiten que es compri als nens un mòbil abans de l’edat en què estan preparats per saber fer-ne un bon ús.
L’edat aconsellable evolutivament seria aproximadament quan en menor està cursant l’escolarització secundària, ESO, entre els 12 i 14 anys.
S’hauria d’utilitzar en situacions puntuals, quan el nen ha de marxar i els pares volen saber on és, però no com a eina diària perquè estem generant que els nostres fills desenvolupen conductes adictives. Estem alertes davant les drogues o l’alcohol, però no ens adonem que els nens/adolescents poden “enganxar-e” al mòbil amb més facilitat i rapidesa que els adults, desenvolupant una patologia, un trastorn que té com a conseqüència un canvi de conducta i actituds d’aïllament, que poden interferir en les relacions socials del menor. En nen el té com a ”tercer braç” i li pot costar separar-se físicament de l’aparell. Se l’emporten al lavabo, a classe, connectant-se en hores d’escola, i no poden guardar-lo quan han de fer deures, arribant a patir en molts casos explosions de ràbia i crisis d’angoixa si no tenen el mòbil al costat. 
El primer que hem de fer com  a pares és mirar-nos almirall i observar quin ú en fem nosaltres i quanta estona mentre estem amb mòbil no ens relacionem amb la família. El mòbil serveix per comunicar-nos, però mentre estem amb el whatts, o navegant per internet a casa, no juguem ni parlem amb els nostres fills. Es molt freqüent observar en un restaurant una família dinant en una taula, amb el  mòbil ,adults i nens, sense que s’estableixi cap tipus de relació, ni de conversa entre ells.
Els nens es queixen en les consultes dels psicòlegs amb expressions com:
”la mare està sempre al mòbil”
“parla amb el nòvio i no em fa cas”
“el pare a la taula està parlant, el truquen i no deixa el mòbil”
Aquestes verbalitzacions que ens transmeten els menors a les consultes dels professionals, haurien de servir perquè tot fem una reflexió i ens plantegem certs canvis en els nostres hàbits pel que fa al mòbil.
S’aconsella establir uns horaris de mòbil: no fer-ne ús durant els àpats, tampoc quan venen visites com a excusa per a no relacionar-se amb els adults, no tenir-lo quan estan fent deures, etc.
Es perjudicial que un nen/adolescent es passi tot un cap de setmana jugant, navegant o llegint amb l mòbil/tablet, sense sortir de casa.
Conseqüències:
-Augmenta la desmotivació acadèmica, baixant el rendiment escolar.
-Sorgeix l’apatia, tristesa.
-Aparició de conductes agressives i d'ansietat.
-Aparició d’aïllament social i emocional.

Esther Pérez Marcial,
Psicòloga Infanto-Juvenil

No saber dir no en èpoques nadalenques

Independentment de les creences religioses, el nadal és una època on es compra més, es menja més i en definitiva, es consumeix més.

Què entén un nen, què interpreta, quan veu la seva mare per exemple comprant un regal a corre- cuita, sense massa pressupost per una tieta, o per aquella sogra amb qui el nen sap que la mare no s’hi entén?

El nen interioritza que s’han de fer coses a digust, que hem de comprar encara que no tinguem diners i fer regals a algú encara que no ens agradi aquella persona.

Aquests conceptes, valors culturals, generen dubtes, incerteses i inseguretat en els nens. La mentida, el tapar, el no dir, facilita la indecisió, el conformisme i la feblesa en els nostres fills.

Què cal fer davant situacions nadalenques que ens desborden com són per exemple l’excés de consumisme, haver de regalar a qui no ens agrada o veure i compartir àpats quan no ens ve de gust?

-Primer exemple: per què comprar regals a un familiar, si no tenim diners i els necesitem per pagar factures?

Si parlem amb aquell familiar, que estimem, que és proper, i li expliquem la nostra situació, probablement ho entendrà. Es pot fer partícep al nen animant-l o a que li faci un dibuix com a regal.

-Segon exemple: per què hem de tenir la obligació de fer un regal algú que no ens agrada?

És emocionalment sà admetre i assumir que no ens agrada tothom de la nostra família. Amb alguns hi tenim vincles més estrets, amb altres ens relacionem per cortesia. Quan se supoa que hem de fer un regal a algú amb qui no ens entenem massa (sogra p.e), és energeticament positiu no fer cap regal, no cal quedar bé, no importa el que pensi l’altre, importa el que jo sento i sóc conseqüent amb els meus actes.

-Tercer exemple:

Acabem de tenir una pèrdua dolorosa, mort, separació i no ens ve de gust compartir àpats ni tertúlies amb ningú.

És bo poder expressar el que sentim i parlar amb el nostre entorn.

P.e. si algú ha perdut la parella fa poc, ha de fer l’esforç i poder dir,”no vinc al dinar de nadal, prefereixo i necessito estar sol/a i no tinc ganes de compartir res amb ningú”.

Es un exercici d’assertivitat complicat perquè en aquesta societat, ens sentim pressionats per l’entorn, per les dates, pel que se suposa que toca fer en determinats moments i edats, sense afrontem que les decisions són només nostres i que de vegades, decisions que no agraden a altres, ens poden alliberar.

Els nostres fills, imiten els models dels adults, dels seus pares, que són els seus referents més immediats. Cal fer ús de la dialèctica amb l’infant i així  li proporcionem eines perquè d’adult decideixi, no faci el que fa tothom, sàpiga ser assertiu, dir no, i  en definitiva pugui desenvolupar-se en el món dels adults amb fermesa i estabilitat, triant i qüestionant l’entorn, sense actituds passives i conformistes.
 
Esther Pérez Marcial,
Psicòloga Infanto-Juvenil

El nous models de família

La nostra societat ha canviat considerablement en els darrers anys. Els nous models de família ja no són els que eren. Afortunadament la família ja no és necessariament mare, pare i fills, és a dir la família clàssica. En els darrers anys s’han incorporat 5 nous models familiars, alguns dels quals els nens integren amb força plasticitat i naturalitat I d’altres són més lents d’interioritzar.
1. L’adopció
2. Els rols tradicionals invertits  
3. Els fills d’homosexuals
4. Els fills poducte de FIV de mares solteres
5. Els nens de pares divorciats que conviuen amb noves parelles dels pares, aportant  fills d’anteriors relacions al nou nucli familiar.
Avui en dia ja no sobta per exemple veure un nen negre, fill de pares blancs, normalitzant-se el procés d’adopció, o un pare que assumeixi les tasques de la llar i sigui la mare qui sustenta l’economia familiar.
Però els canvis més sobtats o més lents d’integrar, són els fills de dos pares o dues mares i l’opció de mare soltera sense figura paterna.   
Encara són objecte de burla en algunes escoles, els fills de pares homosexuals, assatjats amb insults de caràcter homòfob, dificultant la integració del fills de pares gais a l’aula.
Tampoc és comú encara que un nen no tingui pare, no perquè s’hagi mort, sino perquè la mare va decidir iniciar un procés de fecundació in vitro en solitari. Tots aquests canvis s’han d’integrar i som els adults els que tenim la responsabilitat de normalitzar el que és normal: diferent, nou, desconegut, no vol dir NO NORMAL.
El darrer model familar no convencional, les famílies formades per parelles que aporten fills d’anteriors relacions a l’estructura familiar, és una realitat molt comú des de fa uns anys. La incorporació a Catalunya de les custòdies compartides facilita que nens petits convisquin amb nens que no són germans i amb nòvies, novios de pares i mares, realitzant aquésts, funcions atribuides tradicionalment als progenitors biològics. Els infants, des de la primera infància, integren les parelles dels seus pares/mares, els seus fills i malgrat que en ocasions apareixen conflictes i dificultats d’adaptació, en molts casos, s’estableixen nous models familiars totalment sòlids i sans. Aquestes criatures parlen a l’escola de la meva altra mare (coneix i conviu amb la nòvia del pare des dels 6 mesos d’edat) o del meu germà (el fill del nòvio de la mama). 
Els psicòlegs i educadors tenim una gran responsabilitat i l’obligació d’ajudar a integrar aquest nous models familiars. Qui és mare, qui engendra, qui pareix, o també una altra mare/pare, qui estima, educa i està dia a dia compartint la seva vida amb les criatures de la seva parella?

Esther Pérez Marcial,
Psicòloga Infanto-Juvenil

El vincle del nen i l'animal domèstic

Els nens per a créixer sans necessiten rebre afecte i assumir normes, desenvolupant responsabilitats que necessitaran per tal d’afrontar la vida adulta i viure en societat.

L’afecte és un sentiment d’estimació, lligam cap a altres, propi de les necessitats de pertinença de l’ésser humà. Es pot sentir afecte cap a persones, animals o objectes.

Segons Freud l’ésser humà està controlat per dos instints: EROS (afecte) i THANATOS (agressivitat). L’afecte és responsable de l’altruisme, l’amistat, la sexualitat, uneix les persones amb altres, enfront dels instints agressius que separen i trenquen vincles.

Els animals domèstics (gossos, gats, etc) fomenten l’impuls positiu que representa l’afecte. Quan el nen es relaciona amb l’animal està tenint un conjunt de reaccions personals, interactuant amb un altre ésser viu, generant unes respostes no racionals als estímuls i una codificació intel·lectual que experimenta amb valoració positiva o negativa. Les formes d’expressar l’afecte estan regulades culturalment, però en general la interacció del nen amb l’animal, jugant, estableix vincles, ensenya a cuidar, a respectar a estimular i transmetre afecte, pilars del procés de socialització de l’infant.

La responsabilitat és un valor que en la consciència de la persona permet reflexionar, administrar, orientar i valorar les conseqüències d’un acte. Té a veure amb la moral i ètica però en el nen i el vincle amb l’animal domèstic, implica que l’infant ha d’aprendre a conèixer, preveure i respectar les conductes i necessitats de l’animal, generant hàbits (treure l’animal a passsejar, posar el menjar, recollir excrements) desenvolupant responsabilitats que l’ajudaran a adaptar-se a la vida adulta.

El nen haurà d’experimentar sentiments de pèrdua i elaborar dols a mesura que vagi madurant. El dol és un procés psicològic que acompanya la mort d’un ésser estimat i genera alteracions en l’equilibri emocional. El nen haurà d’afrontar pèrdues dels seus éssers estimats al llarg de la seva vida, amb processos de negació, tristor, ràbia, acceptació, integrant les pèrdues com a procés natural de la vida. La convivència amb les mascotes, potencia els afectes, les responsabilitats i prepara el nen per les pèrdues inherents a la vida.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

Repetir curs

 
Ara que s’acaba el curs escolar i comencen les vacances d’estiu, les escoles decideixen amb l’aprovació dels pares normalment, quin alumne repeteix curs i quin no.
Però realment, té sentit que un nen/a repeteixi curs a primària o a secundària?

Quin és l’objectiu?

És un càstig?
 
És una segona oportunitat?

La resposta és NO, no té sentit la repetició. Com a càstig no funciona i normalment repetir curs no és percebut com una segona oportunitat, que podria ser-ho si es planteja adequadament.

Està demostrat que els nens de baix nivell socio-econòmic realitzen més repeticions que els nens de classes mitjanes o altes.

Espanya és el país amb la taxa més elevada de repeticions escolars de tot els països de l’O.C.D.E. Als 15 anys el 35% dels adolescents ja han repetit una vegada un curs acadèmic.

Què implica repetir curs?
-Desmotivació
-Humiliació
-Fracàs personal
-Sentiment de càstig
-Sentiment d’inferioritat envers la resta de companys.

El concepte de repetir per a nivellar l’alumne amb la resta de companys i augmentar el rendiment acadèmic no funciona; a mida que el nen va creixent, va vinculant-se amb el seu entorn i la repetició de curs es viu com un fracàs, minvant l’autoestima del nen, provocant sentiments de tristesa i dificultats d’adaptació que poden generar en ocasions un trastorn de conducta. A més edat, menys èxit té la repetició que es viu com un càstig, augmentant l’oposicionisme envers els estudis i els mestres. Repetir curs genera avorriment en l’alumne i en ocasions desenvolupa un augment dels marcadors d’ansietat i agressivitat.

Aspectes negatius de repetir curs:
-No es produeix millora en el rendiment acadèmic ni en els resultats acadèmics, els empitjora.
-Es dóna una major probabilitat d’abandonament escolar en el nen que ha repetit curs.
-Apareixen dificultats d’adaptació, problemes d’integració al nou grup-classe.
-Es desenvolupen alteracions emocionals: malestar, tristesa, ansietat, ràbia, agressivitat. La repetició genera sentiment de fracàs, d’inseguretat, de poca vàlua personal i si afegim la separació del nen del seu entorn social (amics, companys, mestres) pot donar-se patiment i avorriment (tornar a estudiar el que l’alumne ha suspès i repetir assignatures ja aprovades).
-És costós per l’alumne i pel sistema educatiu.
-Es produeix segregació, desigualtats en les oportunitats.

Els pares de major nivell econòmic i social, posen major resistència a la repetició, més recursos per evitar-la sense IGUALTAT D’OPORTUNITATS PER A TOTS ELS NENS.

Què caldria fer?

Prevenir els problemes d’aprenentatge, i si ja s’han instaurat, combatre’ls, augmentant les hores de SEP, creant més programes de reforç a l’aula, fomentant l’atenció individualitzada de l’alumne i respectant el període evolutiu i maduratiu de cada nen. No són tots iguals ni aprenen tots els continguts escolars alhora.

Ajudar els nens que es bloquegen per problemes familiars (morts, malalties, separacions), o personals (TDA, inhibicions, trastorns de conducta, etc). Cal incidir en la tasca dels psicòlegs, entenent que els problemes d’ aprenentage són en la majoria d’ocasions el reflexe de problemes emocionals aliens als estudis; cal  integrar el nen com un tot: personeta, alumne que creix, es desenvolupa  físicament, psicològicament i socialment en un entorn en el qual som els adults qui hem de garantir els seus aprenentatges. Cal una major coordinació entre pares, mestres, professors de reforç i psicòlegs.

Cal destinar més recursos econòmics a l’educació dels nostres infants (menys cotxes oficials i menys diners per armament, etc). La política hauria de fer un gir i prendre consciència que perquè un país creixi i maduri necessita uns ciutadans formats amb criteri propi per poder prendre decisions. Això només ho aconseguim educant els nostre nens que són qui han de canviar el món i millorar-lo.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga infanto-juvenil

La sobreprotecció

Què és la sobreprotecció?

L’acte de protecció és inherent a l’ésser humà. Les persones desenvolupem el sentiment de protecció i d’empatia, ajudant els altres davant d’alguna dificultat. Ajudem a aixecar-se un nen si cau, ajudem una persona cega a creuar un carrer, etc. Són conductes automatitzades que es realitzen quotidianament sense que en prenguem consciència. Quan estimem algú, persona o animal, el sentiment de protecció s’incrementa. Volem el millor per l’ésser estimat i tractem de protegir-lo per evitar-li els possibles perills. Si passegem el gos, el protegim davant el possible atac d’un altre gos; si el nostre fill té fred, l’abrigarem, per protegir-lo i evitar que es constipi, etc.

Quan tenim fills, augmenta la sensació de perill, es desenvolupa una fort sentiment de protecció envers el nadó, vinculat a la responsabilitat de ser pare o mare.

Els pares volen el millor pels seus fills: que  estudiïn, que no pateixin, que els vagin bé les coses, que tinguin una millor posició econòmica i cultural que la que ells varen tenir, que prosperin, en definitiva que siguin feliços. És natural, sà i normal desitjar el millor pels que estimem, per tant protegim els nostres.

Quan travessem la línia de la protecció i exercitem la sobreprotecció?

Quan en aquest amor i protecció natural envers els fills ens excedim.
Quan ens excedim?
Quan en un intent de protecció i cura dels fills, no deixem que es desenvolupin amb autonomia. Els ho fem tot o quasi tot: els solucionem tots els conflictes, no els deixem que prenguin decisions perquè les prenem nosaltres, no permetem que experimentin coses noves per la por a que no els vagi bé i pateixin. Aquests nens no poden desenvolupar-se plenament com a individus autònoms perquè els pares volem evitar-los el dolor, el fracàs i perquè com a pares no volem patir.  Pensem que si els evitem el sofriment seran més feliços, sense veure que la felicitat no és, no lluitar, no esforçar-se, tenir tot resolt, materialment, afectivament, emocionalment, si no que la felicitat es créixer i desenvolupar-se com a persona, amb errors, mancances, fracassos i encerts, anar avançant, adquirint  experiències progressivament, amb l’afecte i suport de la família i amics.

Causes de la sobreprotecció

- Pares d’edat avançada
- Pares de nens que han estat o estan malalts
( malalties orgàniques lleus o severes, dificultats cognitives, motrius, malalts mentals, etc)
- Famílies monoparentals
- Pares de nena adoptats
- Experiències vitals traumàtiques que han patit els propis pares (carències afectives, maltractaments, etc)

Conseqüències de la sobreprotecció

Quan sobreprotegim invalidem.
Es forgen persones febles, immadures, amb temors, sense la empenta necessària per créixer i afrontar la vida, conseqüències negatives perquè l’infant no pot desenvolupar autonomia, seguretat personal, autoestima establint vincles de dependència  envers les figures parentals que no es resolen per si sols quan el nen creix. Són individus que d’adults continuen funcionant com a nens consentits, sense esforçar-se per aconseguir les coses,  desenvolupat conductes regressives, necessitant els pares per prendre qualsevol decisió i per executar qualsevol tasca. Són adults temorosos, que tenen dificultats en les seves relacions interpersonals, laborals i problemes emocionals. Les simptomatologies associades a la sobreprotecció poden ser: ansietat, angoixa, depressió, fòbies, etc, podent desenvolupar trastorns.

Com evitar la sobreprotecció

-Tractar d’adonar-nos com a pares si encara resolem tot al nostre fill (els vestim, dutxem, etc) en una edat en què ja ho  haurien de fer sols.
- Reflexionar sobre els límits i normes que els posem. Què els exigim i quan? Què els permetem i quan?
-Escoltar els senyals d’avís: mestres, família, amics que poden observar senyals d’alarma.
Si detectem que som pares sobreprotectors, cal demanar ajuda als professionals de la psicologia. És important permetre que ens ajudin per a trencar l’estructura sobreprotectora de funcionament que hem establert amb els fills. Els psicòlegs i/o psiquiatres ens donaran pautes per canviar el patró de funcionament que hem establert i generar un vincle diferent amb el nostre fill, exigint i posant límits quan calgui.

Cal fomentar certes constants des de que el nen és petit:
-    Autonomia en els hàbits
-    Esforç per obtenir les coses, no de manera immediata.
-    Responsabilitat en l’escola i a casa
-    Posar normes i límits
-    Reforçament, suport i afecte.

Són  factors essencials que permeten al nen créixer sà,  tenir un desenvolupament  autònom i independent  per poder afrontar les dificultats que la vida li depari amb una estructura de personalitat sòlida i estable.

No hi ha una fòrmula màgica per ser un pares perfectes. Tots portem unes experiències vitals, que condicionen la nostra relació amb els altres i depèn de molts factors el vincle que tinguem amb el nostre fill. Per què hem volgut ser pares? en quin moment vital ho hem estat? com ho hem viscut? ens hem sentit sols? Desbordats? etc, però el que sí és comú a tots els pares, és que volem el millor pels nostres fills, per això hem de tenir clar que els tenim, cuidem i eduquem, però, no són nostres, els hem de deixar volar, són els fills de la vida.

Esther Pérez  Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

Col. 11259

L'autoestima en els infants

L’autoestima és el sentiment d’acceptació i estimació envers un mateix, sentiment de competència i vàlua personal.
El concepte que tenim de nosaltres mateixos, no és quelcom  heretat, és après, del nostre entorn, mitjançant la valoració que fem del nostre comportament i de l’assimilació i interiorització de la opinió dels altres envers nosaltres. Una bona autoestima ens impulsa a actuar, a tirar endavant i ens motiva a lluitar per aconseguir els nostres objectius.
Les persones amb una alta autoestima es caracteritzen per:
     - tenir una personalitat més sòlida i estructurada
     - són més flexibles i amb major capacitat d’adaptació
     - superen abans els problemes o dificultats personals
     - són més creatives
     - són més autònomes i independents
     - tenen més facilitat per les relacions interpersonals.
Les persones amb una baixa autoestima es caracteritzen per:
     - tenir sentiments d’inseguretat
     - rendiment baix
     - atribueixen a factors interns les dificultats externes
     - tendeixen a mostrar justificacions  personals
     - presenten sentiments de culpabilitat
     - no aconsegueixen els reptes marcats
     - mostren una actitud negativa i temorosa davant l’entorn
     - baixa capacitat de resolució dels conflictes
     - tenen manca d’habilitats comunicatives.
 
En la nostra societat tendim a voler satisfaccions immediates, “l’ara i ja” ens oblidem de la cultura de l’esforç, de la constància, pretenent  ser perfectes, competitius i sense acceptar errors o fracassos, amb  baixa tolerància a la frustració.

Aquest nivell elevat d’exigència el traslladem sovint als infants demanant-los  que compleixin l’ideal de fill/a sens acceptar les seves mancances. Per exemple, les activitats extraescolars, són positives però, sobrecarreguem els infants de tasques, deixant poc temps pel joc, pressionem els nens per satisfer les frustracions dels adults. Per ex: si jo vaig abandonar els estudis, el meu fill ha de tenir dues carreres; si jo no destacava en esports, el meu fill ha de ser el millor en el futbol, fomentant un esperit competitiu que satisfà les necessitats dels adults i en absolut la dels infants; al contrari, desestabilitza i pot fer trontollar el benestar i felicitat del nen, que ha de treballar, esforçar-se, aprendre, però gaudint del que fa, en harmonia amb l’entorn, ha de jugar per tal de créixer feliç i sà.
 
Cal conèixer les nostres limitacions i capacitats. Valorar els punts forts, acceptar els febles, tractar d’enfortir-los però sense canviar la realitat ni posar-nos reptes inassolibles. Per ex: si sóc baixet i gras, sempre seré baixet però depèn de mi canviar els meus hàbits d’alimentació, fer una dieta equilibrada, acompanyada d’exercici físic i em sentiré millor per afrontar que sóc i sempre seré baixet.
 
La formació de la nostra autoestima, el nostre autoconcepte depèn de tres nivells:
 - cognitiu-conductual: són les creences, idees, opinions i el processament de la informació exterior basada en experiències passades referents a nosaltres.
- emocional- afectiu: són els judicis de valor envers les nostres qualitats personals.
- conductual: és la decisió d’actuar, de dur ala pràctica un comportament .
 
Quan es genera l’autoestima? En la primera infància.
 
La nostra autoestima depèn en els primers anys de vida; de com ens valorin els altres, amics, escola, però sobretot, com ens perceben els primers agents socialitzadors, la família, concretament els pares.

Si  a un nen li arriba informació de l’exterior, informació passada,  experiències negatives envers per ex, la seva torpesa o lentitud, en la primera infància, judicis de valor envers les poques qualitats que té, aspectes desagradables envers la seva persona, el nen interioritza aquest convenciment sobre si mateix, es creu la informació rebuda i actua en conseqüència amb el que percep. Funcionarà d’acord amb el que ha rebut i actuarà lentament i amb torpesa. 

D’altra banda, si la informació que li arriba és positiva, si malgrat que objectivament  és un nen lent, l’estimulem, animem a superar reptes, actuarà sense etiquetes, amb el rol de nen “no lent “ i serà un infant menys patós i més hàbil.

Cal motivar els infants des de que són nadons, estimular-los, tocar-los,acariciar-los, besar-los, fer-los creure que ho són tot, que poden amb tot, embolicar-los de reforçament positiu, que siguin els reis o reines de la casa fins aproximadament els dos o tres anys.

Els nadons es relacionen amb els pares mitjançant les emocions, sensacions; progressivament el seu intel·lecte i el seu cos es van  desenvolupant, es forma la percepció del seu esquema corporal, l’autoestima i el seu jo. 

Som nosaltres, els pares, qui decidim tenir fills, som els pares qui hem d’educar, posar normes i límits i de com els tractem, de com els estimulem, animem, de l’amor que els transmetem, en dependrà la seva autoestima

De com ens relacionem amb ells, de l’afecte que els donem i de com els reforcem en dependrà la seva estabilitat emocional  i els ajudarà a desenvolupar estratègies davant  els conflictes que la vida els depari.

El nen és com el fang suau on pots gravar el que vulguis....
Però aquestes marques resten en la pell....
Aquestes cicatrius es marquen en el cor....
I no s’esborren mai....
 
Zenaida Bacardi de Argamasilla (escriptora)
 
Esther Pérez Marcial,
Psicòloga Infanto-Juvenil
Núm. col.11259

Qui mana a casa? El meu fill o jo?

Segurament és una pregunta que molts pares es fan.

Però en quin moment els pares  comencen a plantejar-se aquesta qüestió? Per què de vegades els pares se senten sotmesos a la tiranització del seu fill?

“No vam pensar que el nostre fill ens posaria  a prova d’aquesta manera” “senzillament vam perdre el control”. ”Com hem pogut arribar a aquesta situació”  “li he pegat” “ no sé si l’estimo com abans” .

Són frases freqüents que en les consultes terapèutiques verbalitzen molts pares per expressar el seu malestar.

Quan comencen alguns pares a perdre el control?

- Quan se senten desbordats.

Quan se senten desbordats?

-  Quan no saben o no poden posar límits als seu fill. Quan ja fa temps que senten que el seu fill no els fa cas, va a la seva i no respecta els pares.


Què són els límits?

Els límits són una sèrie de normes necessàries per a l’educació i  desenvolupament  d’un nen.

Quan un nen és petit no sap el que està bé i malament  i necessita que els pares

l’ensenyin a saber que és correcte i que no, que l’acompanyin en el seu creixement i desenvolupament cognitiu i emocional. 

 

Quan s’han de començar a posar els límits?

Aproximadament a partir del segon any de vida del nen.

L’arribada d’un fill  és una experiència única. M arca un canvi en la dinàmica de la parella, es comparteixen moments irrepetibles veient créixer el fill, però aquest amor que el nadó desperta en els seus progenitors, és com un “enamorament” que s’esdevé dels pares envers l’infant.

En moltes ocasions, pot crear un excés de protecció, un “no passa res, que faci el que vulgui” frases que si són recurrents, denoten una absència de límits que perjudica i debilita el nen en la seva personalitat.

Els primers dos anys de vida, el nen passa per diverses fases evolutives que van configurant el seu desenvolupament físic i emocional. Són les etapes oral i anal, períodes on el nen ha de rebre protecció, nutrició i molt d’amor. S’ha establert el vincle amb la mare primerament (latència) i posteriorment amb el pare. El nen juga, explora, es mostra expeditiu i ha de ser el centre d’atenció dels seus pares. 

Quan un nen té aproximadament entre una any i mig i dos  anys, ja camina, mostrant certa autonomia, ja es reconeix a sí mateix i comença a expressar-se verbalment. Necessita experimentar, primer amb els objectes i els aliments, després amb les persones, entrant en l’etapa del joc i de la socialització. El nen no distingeix el que està bé del que no ho està, i li costa acceptar el NO.

És llavors quan s’ha d’instaurar aquest NO i a partir d’aquest moment, anar incorporant certs límits per tal que el nen creixi amb seguretat, sà.

NO val tot. El nen no pot envair tota la casa amb joguines, ha d’aprendre a recollir, guardar, menjar sol. Els pares no li han de resoldre tots els conflictes,han d’acompanyar-lo perquè desenvolupi les seves pròpies estratègies, autonomia, eines que li permetin resoldre els  problemes de la seva vida diària i créixer amb seguretat i fermesa.

Quan fruit d’aquest “enamorament” cap el fill, se li riuen totes les gràcies i no se senyalen les conductes errònies, el nen capta ràpidament la fragilitat dels pares i de seguida aprèn a fer-ne ús a la seva conveniència.

El nen va creixent i va imposant les seves normes, és un repte que  posa als pares i si aquests no se n’adonen, el petit, va imposant més sovint les seves demandes fins arribar a l’adolescència, moment en què el polze es fa més fort i els pares se senten desbordats. Arribant a aquest punt, poden perdre el control. Qualsevol desencadenant pot fer que els pares se n’adonin. (per ex. una forta discussió). El nen se sent confós, perquè no ha rebut una guia ferma que l’acompanyi en el seu desenvolupament i reacciona  amb una actitud rebel  exagerada, de manera desmesurada davant qualsevol retret dels pares. Aquests, se senten frustrats i  es crea el cercle familiar tancat.(discussions que no arriben enlloc, càstigs que no es compleixen , crits, malestar,etc).

Per molt conflictiva que sigui la relació amb el nostre fill, es pot modificar i sempre es poden reconduir les situacions; hi ha solucions. Si no les resolem, es pot arribar a un clímax molt crític en què pot arribar a aparèixer l’agressivitat física o verbal.

Cal consultar un terapeuta perquè com a pares rebem orientació, ens donin pautes i aprenguem  a fer pactes amb els fills, perquè l’amor cap a ells mai no s’exhaureix i els nostres fills es mereixen que els posem límits per poder-se endinsar en la vida i tractar de ser feliços.

Esther Pérez  Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

Col. 11259