L’autoestima és el sentiment d’acceptació i estimació envers un mateix, sentiment de competència i vàlua personal.
El concepte que tenim de nosaltres mateixos, no és quelcom heretat, és après, del nostre entorn, mitjançant la valoració que fem del nostre comportament i de l’assimilació i interiorització de la opinió dels altres envers nosaltres. Una bona autoestima ens impulsa a actuar, a tirar endavant i ens motiva a lluitar per aconseguir els nostres objectius.
Les persones amb una alta autoestima es caracteritzen per:
- tenir una personalitat més sòlida i estructurada
- són més flexibles i amb major capacitat d’adaptació
- superen abans els problemes o dificultats personals
- són més creatives
- són més autònomes i independents
- tenen més facilitat per les relacions interpersonals.
Les persones amb una baixa autoestima es caracteritzen per:
- tenir sentiments d’inseguretat
- rendiment baix
- atribueixen a factors interns les dificultats externes
- tendeixen a mostrar justificacions personals
- presenten sentiments de culpabilitat
- no aconsegueixen els reptes marcats
- mostren una actitud negativa i temorosa davant l’entorn
- baixa capacitat de resolució dels conflictes
- tenen manca d’habilitats comunicatives.
En la nostra societat tendim a voler satisfaccions immediates, “l’ara i ja” ens oblidem de la cultura de l’esforç, de la constància, pretenent ser perfectes, competitius i sense acceptar errors o fracassos, amb baixa tolerància a la frustració.
Aquest nivell elevat d’exigència el traslladem sovint als infants demanant-los que compleixin l’ideal de fill/a sens acceptar les seves mancances. Per exemple, les activitats extraescolars, són positives però, sobrecarreguem els infants de tasques, deixant poc temps pel joc, pressionem els nens per satisfer les frustracions dels adults. Per ex: si jo vaig abandonar els estudis, el meu fill ha de tenir dues carreres; si jo no destacava en esports, el meu fill ha de ser el millor en el futbol, fomentant un esperit competitiu que satisfà les necessitats dels adults i en absolut la dels infants; al contrari, desestabilitza i pot fer trontollar el benestar i felicitat del nen, que ha de treballar, esforçar-se, aprendre, però gaudint del que fa, en harmonia amb l’entorn, ha de jugar per tal de créixer feliç i sà.
Cal conèixer les nostres limitacions i capacitats. Valorar els punts forts, acceptar els febles, tractar d’enfortir-los però sense canviar la realitat ni posar-nos reptes inassolibles. Per ex: si sóc baixet i gras, sempre seré baixet però depèn de mi canviar els meus hàbits d’alimentació, fer una dieta equilibrada, acompanyada d’exercici físic i em sentiré millor per afrontar que sóc i sempre seré baixet.
La formació de la nostra autoestima, el nostre autoconcepte depèn de tres nivells:
- cognitiu-conductual: són les creences, idees, opinions i el processament de la informació exterior basada en experiències passades referents a nosaltres.
- emocional- afectiu: són els judicis de valor envers les nostres qualitats personals.
- conductual: és la decisió d’actuar, de dur ala pràctica un comportament .
Quan es genera l’autoestima? En la primera infància.
La nostra autoestima depèn en els primers anys de vida; de com ens valorin els altres, amics, escola, però sobretot, com ens perceben els primers agents socialitzadors, la família, concretament els pares.
Si a un nen li arriba informació de l’exterior, informació passada, experiències negatives envers per ex, la seva torpesa o lentitud, en la primera infància, judicis de valor envers les poques qualitats que té, aspectes desagradables envers la seva persona, el nen interioritza aquest convenciment sobre si mateix, es creu la informació rebuda i actua en conseqüència amb el que percep. Funcionarà d’acord amb el que ha rebut i actuarà lentament i amb torpesa.
D’altra banda, si la informació que li arriba és positiva, si malgrat que objectivament és un nen lent, l’estimulem, animem a superar reptes, actuarà sense etiquetes, amb el rol de nen “no lent “ i serà un infant menys patós i més hàbil.
Cal motivar els infants des de que són nadons, estimular-los, tocar-los,acariciar-los, besar-los, fer-los creure que ho són tot, que poden amb tot, embolicar-los de reforçament positiu, que siguin els reis o reines de la casa fins aproximadament els dos o tres anys.
Els nadons es relacionen amb els pares mitjançant les emocions, sensacions; progressivament el seu intel·lecte i el seu cos es van desenvolupant, es forma la percepció del seu esquema corporal, l’autoestima i el seu jo.
Som nosaltres, els pares, qui decidim tenir fills, som els pares qui hem d’educar, posar normes i límits i de com els tractem, de com els estimulem, animem, de l’amor que els transmetem, en dependrà la seva autoestima
De com ens relacionem amb ells, de l’afecte que els donem i de com els reforcem en dependrà la seva estabilitat emocional i els ajudarà a desenvolupar estratègies davant els conflictes que la vida els depari.
El nen és com el fang suau on pots gravar el que vulguis....
Però aquestes marques resten en la pell....
Aquestes cicatrius es marquen en el cor....
I no s’esborren mai....
Zenaida Bacardi de Argamasilla (escriptora)
Esther Pérez Marcial,
Psicòloga Infanto-Juvenil
Núm. col.11259
