Els nostres fills no els han triat, per tant hem de garantir la plena acceptació dels menors respecte de les noves parelles i la plena adequació i cohesió en els rols que aquestes parelles desenvoluparan.
Si existeix una convivència, s’han establir uns pactes i límits; el nen té mare i pare per tant, encara que el menor estigui en la primera infància, no s’ha d’intentar substituir la figura materna / paterna.
Malhauradament en la pràctica professional, treballem amb nens que són obligats a dir mama o papa a les noves parelles dels seus progenitors, sense tenir en compte el desequilibri emocional que pot generar en els menors. Es freqüent que les noves parelles adoptin rols tradicionalment materns, tenint cura del menor (fer sopars, dur a l’escola, dutxes) creant certa confusió en els menors. Molts nens venen a la consulta del psicòleg, preguntant si tenen dues mares.
Cap nen té dues mares/pares. Els nens adoptats tenen una primera mare biològica però només hi ha una mare que és obviament l’adoptiva que és qui estima, te cura i educa.
El missatge que haurien de rebre els nens adoptats o biològics ha de ser clar i concís; fins i tot en casos de negligència materna o paterna els nens han de saber que hi ha una mare i un pare.
Els adults hem d’incorporar les noves parelles amb normalitat, sense córrer, facilitant el procés d’adaptació del menor i de manera que la nova parella pugui exercitar funcions també de cura i afectives amb el menor si així ho desitgen ambdós (nen i parella nova). Les noves parelles han de poder posar també normes en la convivència i establir uns límits tenint clar que les decisions les prenen els pares.
Si l’adult enterra les rivalitats entre mare/nova parella del pare o pare/nova parella de la mare garantirem l’estabilitat del menor. Malhauradament moltes parelles noves intenten suplir les mares o pares a causa de carències pròpies i moltes mares/pares no respecten la incorporació de noves parelles dels seus exmarits o exmullers en la vida dels seus fills a causa d’un dol no resolt. Mares/pares separats es precipiten incorporant el nou nòvio/nòvia per por a estar sols, cercant un pare/mare millor pels seu fill, sense tenir en compte que és enriquidor per un menor tenir mare i pare i altres adults amb qui compartir, jugar o tenir complicitat. Aquesta nova realitat no ens fa menys pares. Potser caldria una reflexió envers el per què als adults ens costa tant acceptar que els nostres fills estimin altres adults, no serà egoisme, potser en la maternitat/paternitat projectem una mena d’egocentrisme, narcicisme que no ens permet flexibilitzar i obrir-nos davant el nou món on viuen els nostres fills.
Esther Pérez Marcial
Psicòloga infanto-juvenil
