sábado, 11 de febrero de 2017

Els avis, l'abús i el vincle amb els néts




Hi ha una dita castellana que diu ”el Diablo sabe más por viejo que por diablo”. Els nostres ancians, avis, pares, coneguts d’edat avançada, acumulen una experiència i saviesa fruit de les experiències vitals, que els fa  entendre el món des d’una perspectiva diferent als pares i joves. La motxilla de la vida és el millor màster. Habitualment, els avis, persones velles, ancianes, gaudeixen del rol de fer d’avis, de jugar, cuidar, compartir i ensenyar coses als seus néts sense anar a corre-cuita, com els seus propis fills. S’estableix un vincle proper i entranyable normalment entre avis i néts, dues generacions tan llunyanes en edat cronològica i alhora tan properes en afecte. Els avis saben, entenen el món d’una manera que fa que els nens els admirin, de la mateixa manera que poden admirar els seus pares, referents més propers, però sense l’estrès que de vegades els pares projecten en els seus fills. Els avis ja han fet, experimentat, après, comès i acceptat errors, integrant les mancances personals, estan en el període d’acceptació de les pèrdues i l’arribada d’un nét és una retrobada amb la pròpia infància, una reconciliació de vegades amb els propis fills, una rememoració del rol de pares, afrontant el rol d’avis com el darrer paper de la vida, donant als seus néts molt d’afecte i dedicació.

Els nens perceben l’amor incondicional dels avis, sense la pressió i estrès que tenen els pares pel fet d’haver d’educar i per la manca de temps. Els avis desenvolupen un instint de protecció  amb els néts molt entranyable i a mesura que els infants van creixent i observen que les capacitats físiques i/o cognitives dels avis van minvant, desenvolupen tendresa amb els propis avis, convertint-se en els cuidadors dels avis. Els pares eduquen, posen límits, no poden ser en cap cas amics dels fills, sense límits els fills no poden créixer de manera sana i segura.

Però què passa quan són els fills els que exigeixen i demanen que els avis eduquin els seus propis fills, els néts? Ja sigui per manca de temps, dificultats de conciliació vida laboral i familiar, problemes econòmics, en moltes ocasions, els avis que ja han treballat prou i poden gaudir de la jovilació es troben davant d’una dicotomia i no saben dir no als seus fills, cedint i ocupant-se de la criança dels néts. Hem de poder dir NO als fills. El avis han de gaudir, ajudar, però no criar els néts. Tenir cura diàriament dels néts, és depositar en els nostres grans unes obligacions i responsabilitats que ja han realitzat i no han triat repetir, senzillament accepten per amor incondicional als propis fills. No els pertoca, els esgota i no poden gaudir d’una llibertat que es mereixen i s‘han guanyat pel fet d’arribar a la vellesa. Quan un adult vol tenir fills, hauria de comptar amb els seus propis recursos. En cap cas pot ser una imposició. Gaudir d’un nét és enriquidor quan no és una obligació diària, proporciona alegria, rejoveneix l’esperit, l’ànim, activa les ganes de fer coses, d’explorar l’entorn. Els avis proporcionen seguretat als infants, els ensenyen, expliquen històries, reals, contes, experiències vitals, mentre que els nens ensenyen als avis tecnologies, els actualitzen, establint-se un vincle generalment molt entranyable.

Malhauradament pocs avis poden gaudir dels néts; avui en dia, és freqüent veure avis de 85 anys que han de matinar per anar a buscar els néts i dur-los després a l’escola, fer-los el menjar , ajudar-los a fer deures i acaben la jornada amb un excés de cansament, sense haver pogut realment desenvolupar el rol d’avi. A més a més, alguns fills, exigeixen als seus propis pares que eduquin la canalla sense respectar les normes o costums de casa els avis, culpabilitzant-los davant la manca de límits dels seus fills “clar els avis els ho deixen fer, a casa no ho fa”. Potser els fills hauríem de pensar que els pares ja han criat estimat i ajudat criatures i ara ens toca als pares criar els nostres propis fills i ajudar els nostres pares, és a dir, deixar que els avis descansin , juguin amb els néts si ho desitgen, sense obligacions i d’aquesta manera el vincle avis-néts es pot convertir en una intercanvi d’amor, experiències i complicitat que perdurarà en el record del nét quan ja no sigui  un infant i els avis ja no hi siguin.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

martes, 4 de octubre de 2016

Les noves parelles dels pare



Tots els nens han d’afrontar pèrdues durant la vida (un nen que deixa de veure un tiet perquè els tiets se separen, mort d’avis, separació dels progenitors). Normalment s’adapten, però, què passa quan els pares incorporen en la vida dels seus fills una altra persona?  si el pare té nòvia o la mare té nòvio?
Els nostres fills no els han triat, per tant hem de garantir la plena acceptació dels menors respecte de les noves parelles i la plena adequació i cohesió en els rols que aquestes parelles desenvoluparan.
Si existeix una convivència, s’han establir uns pactes i límits; el nen té mare i pare per tant, encara que el menor estigui en la primera infància, no s’ha d’intentar substituir la figura materna/paterna. Malhauradament en la pràctica professional, treballem amb nens que són obligats a dir mama o papa a les noves parelles dels seus progenitors, sense tenir en compte el desequilibri emocional que pot generar en els menors. Es freqüent que les noves parelles adoptin rols tradicionalment materns, tenint cura del menor (fer sopars, dur a l’escola, dutxes) creant certa confusió en els menors. Molts nens venen a la consulta del psicòleg, preguntant si tenen dues mares. Cap nen té dues mares/pares.

Els nens adoptats tenen una primera mare biològica però només hi ha una mare que és obviament l’adoptiva que és qui estima, te cura i educa.

El missatge que haurien de rebre els nens adoptats o biològics ha de ser clar i concís; fins i tot en casos de negligència materna o paterna els nens han de saber que hi ha una mare i un pare.

Els adults hem d’incorporar les noves parelles amb normalitat, sense córrer, facilitant el procés d’adaptació del menor i de manera que la nova parella pugui exercitar funcions també de cura i afectives amb el menor si així ho desitgen ambdós (nen i parella nova). Les noves parelles han de poder posar també normes en la convivència i establir uns límits tenint clar que  les decisions les prenen els pares.

Si l’adult enterra les rivalitats entre mare/nova parella del pare o pare/nova parella de la mare garantirem l’estabilitat del menor. Malhauradament moltes parelles noves intenten suplir les mares o pares a causa de carències pròpies i moltes mares/pares no respecten la incorporació de noves parelles dels seus exmarits o exmullers en la vida dels seus fills a causa d’un dol no resolt. Mares/pares separats es precipiten incorporant el nou nòvio/nòvia per por a estar sols, cercant un pare/mare millor pels seu fill, sense tenir en compte que és enriquidor per un menor tenir mare i pare i altres adults amb qui compartir, jugar o tenir complicitat. Aquesta nova realitat no ens fa menys pares. Potser caldria una reflexió envers el per què als adults ens costa tant acceptar que els nostres fills estimin altres adults, no serà egoisme, potser en la maternitat/paternitat projectem una mena d’egocentrisme, narcicisme que no ens permet flexibilitzar i obrir-nos davant el nou món on viuen els nostres fills.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

lunes, 11 de abril de 2016

L'ús del mòbil en els menors


El mòbil és un aparell imprescindible en les nostres vides des de fa ja uns quants anys. En fem ús per raons laborals i personals. Serveix per a comunicar-nos. Es multifuncional i forma part de la vida quotidiana de la majoria de persones.
-Quan cal que comprem un mòbil als nostres fills?
En quin moment evolutiu del nostre fill els hem de comprar un mòbil?
Existeixen diverses raons: Molts pares consideren que tot i que el seu fill és petit encara, cal que tingui un mòbil perquè a la classe en tenen els companys, perquè s’han divorciat i com que no hi ha bona comunicació entre els progenitor del nen, s’asseguren poden contactar amb el menor amb el mòbil, perquè si marxa de colònies, o comença a sortir amb els amics poden localitzar el fill.
Totes aquestes raons són lícites però normalment precipiten que es compri als nens un mòbil abans de l’edat en què estan preparats per saber fer-ne un bon ús.
L’edat aconsellable evolutivament seria aproximadament quan en menor està cursant l’escolarització secundària, ESO, entre els 12 i 14 anys.
S’hauria d’utilitzar en situacions puntuals, quan el nen ha de marxar i els pares volen saber on és, però no com a eina diària perquè estem generant que els nostres fills desenvolupen conductes adictives. Estem alertes davant les drogues o l’alcohol, però no ens adonem que els nens/adolescents poden “enganxar-e” al mòbil amb més facilitat i rapidesa que els adults, desenvolupant una patologia, un trastorn que té com a conseqüència un canvi de conducta i actituds d’aïllament, que poden interferir en les relacions socials del menor. En nen el té com a ”tercer braç” i li pot costar separar-se físicament de l’aparell. Se l’emporten al lavabo, a classe, connectant-se en hores d’escola, i no poden guardar-lo quan han de fer deures, arribant a patir en molts casos explosions de ràbia i crisis d’angoixa si no tenen el mòbil al costat. 
El primer que hem de fer com  a pares és mirar-nos almirall i observar quin ú en fem nosaltres i quanta estona mentre estem amb mòbil no ens relacionem amb la família. El mòbil serveix per comunicar-nos, però mentre estem amb el whatts, o navegant per internet a casa, no juguem ni parlem amb els nostres fills. Es molt freqüent observar en un restaurant una família dinant en una taula, amb el  mòbil ,adults i nens, sense que s’estableixi cap tipus de relació, ni de conversa entre ells.
Els nens es queixen en les consultes dels psicòlegs amb expressions com:
”la mare està sempre al mòbil”
“parla amb el nòvio i no em fa cas”
“el pare a la taula està parlant, el truquen i no deixa el mòbil”
Aquestes verbalitzacions que ens transmeten els menors a les consultes dels professionals, haurien de servir perquè tot fem una reflexió i ens plantegem certs canvis en els nostres hàbits pel que fa al mòbil.
S’aconsella establir uns horaris de mòbil: no fer-ne ús durant els àpats, tampoc quan venen visites com a excusa per a no relacionar-se amb els adults, no tenir-lo quan estan fent deures, etc.
Es perjudicial que un nen/adolescent es passi tot un cap de setmana jugant, navegant o llegint amb l mòbil/tablet, sense sortir de casa.
Conseqüències:
-Augmenta la desmotivació acadèmica, baixant el rendiment escolar.
-Sorgeix l’apatia, tristesa.
-Aparició de conductes agressives i d'ansietat.
-Aparició d’aïllament social i emocional.

Esther Pérez Marcial,
Psicòloga Infanto-Juvenil

jueves, 28 de enero de 2016

No saber dir no en èpoques nadalenques




Independentment de les creences religioses, el nadal és una època on es compra més, es menja més i en definitiva, es consumeix més.

Què entén un nen, què interpreta, quan veu la seva mare per exemple comprant un regal a corre- cuita, sense massa pressupost per una tieta, o per aquella sogra amb qui el nen sap que la mare no s’hi entén?

El nen interioritza que s’han de fer coses a digust, que hem de comprar encara que no tinguem diners i fer regals a algú encara que no ens agradi aquella persona.

Aquests conceptes, valors culturals, generen dubtes, incerteses i inseguretat en els nens. La mentida, el tapar, el no dir, facilita la indecisió, el conformisme i la feblesa en els nostres fills.

Què cal fer davant situacions nadalenques que ens desborden com són per exemple l’excés de consumisme, haver de regalar a qui no ens agrada o veure i compartir àpats quan no ens ve de gust?

-Primer exemple: per què comprar regals a un familiar, si no tenim diners i els necesitem per pagar factures?

Si parlem amb aquell familiar, que estimem, que és proper, i li expliquem la nostra situació, probablement ho entendrà. Es pot fer partícep al nen animant-l o a que li faci un dibuix com a regal.

-Segon exemple: per què hem de tenir la obligació de fer un regal algú que no ens agrada?

És emocionalment sà admetre i assumir que no ens agrada tothom de la nostra família. Amb alguns hi tenim vincles més estrets, amb altres ens relacionem per cortesia. Quan se supoa que hem de fer un regal a algú amb qui no ens entenem massa (sogra p.e), és energeticament positiu no fer cap regal, no cal quedar bé, no importa el que pensi l’altre, importa el que jo sento i sóc conseqüent amb els meus actes.

-Tercer exemple:

Acabem de tenir una pèrdua dolorosa, mort, separació i no ens ve de gust compartir àpats ni tertúlies amb ningú.

És bo poder expressar el que sentim i parlar amb el nostre entorn.

P.e. si algú ha perdut la parella fa poc, ha de fer l’esforç i poder dir,”no vinc al dinar de nadal, prefereixo i necessito estar sol/a i no tinc ganes de compartir res amb ningú”.

Es un exercici d’assertivitat complicat perquè en aquesta societat, ens sentim pressionats per l’entorn, per les dates, pel que se suposa que toca fer en determinats moments i edats, sense afrontem que les decisions són només nostres i que de vegades, decisions que no agraden a altres, ens poden alliberar.

Els nostres fills, imiten els models dels adults, dels seus pares, que són els seus referents més immediats. Cal fer ús de la dialèctica amb l’infant i així  li proporcionem eines perquè d’adult decideixi, no faci el que fa tothom, sàpiga ser assertiu, dir no, i  en definitiva pugui desenvolupar-se en el món dels adults amb fermesa i estabilitat, triant i qüestionant l’entorn, sense actituds passives i conformistes.
 
Esther Pérez Marcial,
Psicòloga Infanto-Juvenil

miércoles, 28 de octubre de 2015

El nous models de família



La nostra societat ha canviat considerablement en els darrers anys. Els nous models de família ja no són els que eren. Afortunadament la família ja no és necessariament mare, pare i fills, és a dir la família clàssica. En els darrers anys s’han incorporat 5 nous models familiars, alguns dels quals els nens integren amb força plasticitat i naturalitat I d’altres són més lents d’interioritzar.
1. L’adopció
2. Els rols tradicionals invertits  
3. Els fills d’homosexuals
4. Els fills poducte de FIV de mares solteres
5. Els nens de pares divorciats que conviuen amb noves parelles dels pares, aportant  fills d’anteriors relacions al nou nucli familiar.
Avui en dia ja no sobta per exemple veure un nen negre, fill de pares blancs, normalitzant-se el procés d’adopció, o un pare que assumeixi les tasques de la llar i sigui la mare qui sustenta l’economia familiar.
Però els canvis més sobtats o més lents d’integrar, són els fills de dos pares o dues mares i l’opció de mare soltera sense figura paterna.   
Encara són objecte de burla en algunes escoles, els fills de pares homosexuals, assatjats amb insults de caràcter homòfob, dificultant la integració del fills de pares gais a l’aula.
Tampoc és comú encara que un nen no tingui pare, no perquè s’hagi mort, sino perquè la mare va decidir iniciar un procés de fecundació in vitro en solitari. Tots aquests canvis s’han d’integrar i som els adults els que tenim la responsabilitat de normalitzar el que és normal: diferent, nou, desconegut, no vol dir NO NORMAL.
El darrer model familar no convencional, les famílies formades per parelles que aporten fills d’anteriors relacions a l’estructura familiar, és una realitat molt comú des de fa uns anys. La incorporació a Catalunya de les custòdies compartides facilita que nens petits convisquin amb nens que no són germans i amb nòvies, novios de pares i mares, realitzant aquésts, funcions atribuides tradicionalment als progenitors biològics. Els infants, des de la primera infància, integren les parelles dels seus pares/mares, els seus fills i malgrat que en ocasions apareixen conflictes i dificultats d’adaptació, en molts casos, s’estableixen nous models familiars totalment sòlids i sans. Aquestes criatures parlen a l’escola de la meva altra mare (coneix i conviu amb la nòvia del pare des dels 6 mesos d’edat) o del meu germà (el fill del nòvio de la mama). 
Els psicòlegs i educadors tenim una gran responsabilitat i l’obligació d’ajudar a integrar aquest nous models familiars. Qui és mare, qui engendra, qui pareix, o també una altra mare/pare, qui estima, educa i està dia a dia compartint la seva vida amb les criatures de la seva parella?

Esther Pérez Marcial,
Psicòloga Infanto-Juvenil




jueves, 25 de junio de 2015

El vincle del nen i l'animal domèstic



Els nens per a créixer sans necessiten rebre afecte i assumir normes, desenvolupant responsabilitats que necessitaran per tal d’afrontar la vida adulta i viure en societat.

L’afecte és un sentiment d’estimació, lligam cap a altres, propi de les necessitats de pertinença de l’ésser humà. Es pot sentir afecte cap a persones, animals o objectes.

Segons Freud l’ésser humà està controlat per dos instints: EROS (afecte) i THANATOS (agressivitat). L’afecte és responsable de l’altruisme, l’amistat, la sexualitat, uneix les persones amb altres, enfront dels instints agressius que separen i trenquen vincles.

Els animals domèstics (gossos, gats, etc) fomenten l’impuls positiu que representa l’afecte. Quan el nen es relaciona amb l’animal està tenint un conjunt de reaccions personals, interactuant amb un altre ésser viu, generant unes respostes no racionals als estímuls i una codificació intel·lectual que experimenta amb valoració positiva o negativa. Les formes d’expressar l’afecte estan regulades culturalment, però en general la interacció del nen amb l’animal, jugant, estableix vincles, ensenya a cuidar, a respectar a estimular i transmetre afecte, pilars del procés de socialització de l’infant.

La responsabilitat és un valor que en la consciència de la persona permet reflexionar, administrar, orientar i valorar les conseqüències d’un acte. Té a veure amb la moral i ètica però en el nen i el vincle amb l’animal domèstic, implica que l’infant ha d’aprendre a conèixer, preveure i respectar les conductes i necessitats de l’animal, generant hàbits (treure l’animal a passsejar, posar el menjar, recollir excrements) desenvolupant responsabilitats que l’ajudaran a adaptar-se a la vida adulta.

El nen haurà d’experimentar sentiments de pèrdua i elaborar dols a mesura que vagi madurant. El dol és un procés psicològic que acompanya la mort d’un ésser estimat i genera alteracions en l’equilibri emocional. El nen haurà d’afrontar pèrdues dels seus éssers estimats al llarg de la seva vida, amb processos de negació, tristor, ràbia, acceptació, integrant les pèrdues com a procés natural de la vida. La convivència amb les mascotes, potencia els afectes, les responsabilitats i prepara el nen per les pèrdues inherents a la vida.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

Repetir curs

 
Ara que s’acaba el curs escolar i comencen les vacances d’estiu, les escoles decideixen amb l’aprovació dels pares normalment, quin alumne repeteix curs i quin no.
Però realment, té sentit que un nen/a repeteixi curs a primària o a secundària?

Quin és l’objectiu?

És un càstig?
 
És una segona oportunitat?

La resposta és NO, no té sentit la repetició. Com a càstig no funciona i normalment repetir curs no és percebut com una segona oportunitat, que podria ser-ho si es planteja adequadament.

Està demostrat que els nens de baix nivell socio-econòmic realitzen més repeticions que els nens de classes mitjanes o altes.

Espanya és el país amb la taxa més elevada de repeticions escolars de tot els països de l’O.C.D.E. Als 15 anys el 35% dels adolescents ja han repetit una vegada un curs acadèmic.

Què implica repetir curs?
-Desmotivació
-Humiliació
-Fracàs personal
-Sentiment de càstig
-Sentiment d’inferioritat envers la resta de companys.

El concepte de repetir per a nivellar l’alumne amb la resta de companys i augmentar el rendiment acadèmic no funciona; a mida que el nen va creixent, va vinculant-se amb el seu entorn i la repetició de curs es viu com un fracàs, minvant l’autoestima del nen, provocant sentiments de tristesa i dificultats d’adaptació que poden generar en ocasions un trastorn de conducta. A més edat, menys èxit té la repetició que es viu com un càstig, augmentant l’oposicionisme envers els estudis i els mestres. Repetir curs genera avorriment en l’alumne i en ocasions desenvolupa un augment dels marcadors d’ansietat i agressivitat.

Aspectes negatius de repetir curs:
-No es produeix millora en el rendiment acadèmic ni en els resultats acadèmics, els empitjora.
-Es dóna una major probabilitat d’abandonament escolar en el nen que ha repetit curs.
-Apareixen dificultats d’adaptació, problemes d’integració al nou grup-classe.
-Es desenvolupen alteracions emocionals: malestar, tristesa, ansietat, ràbia, agressivitat. La repetició genera sentiment de fracàs, d’inseguretat, de poca vàlua personal i si afegim la separació del nen del seu entorn social (amics, companys, mestres) pot donar-se patiment i avorriment (tornar a estudiar el que l’alumne ha suspès i repetir assignatures ja aprovades).
-És costós per l’alumne i pel sistema educatiu.
-Es produeix segregació, desigualtats en les oportunitats.

Els pares de major nivell econòmic i social, posen major resistència a la repetició, més recursos per evitar-la sense IGUALTAT D’OPORTUNITATS PER A TOTS ELS NENS.

Què caldria fer?

Prevenir els problemes d’aprenentatge, i si ja s’han instaurat, combatre’ls, augmentant les hores de SEP, creant més programes de reforç a l’aula, fomentant l’atenció individualitzada de l’alumne i respectant el període evolutiu i maduratiu de cada nen. No són tots iguals ni aprenen tots els continguts escolars alhora.

Ajudar els nens que es bloquegen per problemes familiars (morts, malalties, separacions), o personals (TDA, inhibicions, trastorns de conducta, etc). Cal incidir en la tasca dels psicòlegs, entenent que els problemes d’ aprenentage són en la majoria d’ocasions el reflexe de problemes emocionals aliens als estudis; cal  integrar el nen com un tot: personeta, alumne que creix, es desenvolupa  físicament, psicològicament i socialment en un entorn en el qual som els adults qui hem de garantir els seus aprenentatges. Cal una major coordinació entre pares, mestres, professors de reforç i psicòlegs.

Cal destinar més recursos econòmics a l’educació dels nostres infants (menys cotxes oficials i menys diners per armament, etc). La política hauria de fer un gir i prendre consciència que perquè un país creixi i maduri necessita uns ciutadans formats amb criteri propi per poder prendre decisions. Això només ho aconseguim educant els nostre nens que són qui han de canviar el món i millorar-lo.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga infanto-juvenil