El vincle del nen i l'animal domèstic

Els nens per a créixer sans necessiten rebre afecte i assumir normes, desenvolupant responsabilitats que necessitaran per tal d’afrontar la vida adulta i viure en societat.

L’afecte és un sentiment d’estimació, lligam cap a altres, propi de les necessitats de pertinença de l’ésser humà. Es pot sentir afecte cap a persones, animals o objectes.

Segons Freud l’ésser humà està controlat per dos instints: EROS (afecte) i THANATOS (agressivitat). L’afecte és responsable de l’altruisme, l’amistat, la sexualitat, uneix les persones amb altres, enfront dels instints agressius que separen i trenquen vincles.

Els animals domèstics (gossos, gats, etc) fomenten l’impuls positiu que representa l’afecte. Quan el nen es relaciona amb l’animal està tenint un conjunt de reaccions personals, interactuant amb un altre ésser viu, generant unes respostes no racionals als estímuls i una codificació intel·lectual que experimenta amb valoració positiva o negativa. Les formes d’expressar l’afecte estan regulades culturalment, però en general la interacció del nen amb l’animal, jugant, estableix vincles, ensenya a cuidar, a respectar a estimular i transmetre afecte, pilars del procés de socialització de l’infant.

La responsabilitat és un valor que en la consciència de la persona permet reflexionar, administrar, orientar i valorar les conseqüències d’un acte. Té a veure amb la moral i ètica però en el nen i el vincle amb l’animal domèstic, implica que l’infant ha d’aprendre a conèixer, preveure i respectar les conductes i necessitats de l’animal, generant hàbits (treure l’animal a passsejar, posar el menjar, recollir excrements) desenvolupant responsabilitats que l’ajudaran a adaptar-se a la vida adulta.

El nen haurà d’experimentar sentiments de pèrdua i elaborar dols a mesura que vagi madurant. El dol és un procés psicològic que acompanya la mort d’un ésser estimat i genera alteracions en l’equilibri emocional. El nen haurà d’afrontar pèrdues dels seus éssers estimats al llarg de la seva vida, amb processos de negació, tristor, ràbia, acceptació, integrant les pèrdues com a procés natural de la vida. La convivència amb les mascotes, potencia els afectes, les responsabilitats i prepara el nen per les pèrdues inherents a la vida.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

Repetir curs

 
Ara que s’acaba el curs escolar i comencen les vacances d’estiu, les escoles decideixen amb l’aprovació dels pares normalment, quin alumne repeteix curs i quin no.
Però realment, té sentit que un nen/a repeteixi curs a primària o a secundària?

Quin és l’objectiu?

És un càstig?
 
És una segona oportunitat?

La resposta és NO, no té sentit la repetició. Com a càstig no funciona i normalment repetir curs no és percebut com una segona oportunitat, que podria ser-ho si es planteja adequadament.

Està demostrat que els nens de baix nivell socio-econòmic realitzen més repeticions que els nens de classes mitjanes o altes.

Espanya és el país amb la taxa més elevada de repeticions escolars de tot els països de l’O.C.D.E. Als 15 anys el 35% dels adolescents ja han repetit una vegada un curs acadèmic.

Què implica repetir curs?
-Desmotivació
-Humiliació
-Fracàs personal
-Sentiment de càstig
-Sentiment d’inferioritat envers la resta de companys.

El concepte de repetir per a nivellar l’alumne amb la resta de companys i augmentar el rendiment acadèmic no funciona; a mida que el nen va creixent, va vinculant-se amb el seu entorn i la repetició de curs es viu com un fracàs, minvant l’autoestima del nen, provocant sentiments de tristesa i dificultats d’adaptació que poden generar en ocasions un trastorn de conducta. A més edat, menys èxit té la repetició que es viu com un càstig, augmentant l’oposicionisme envers els estudis i els mestres. Repetir curs genera avorriment en l’alumne i en ocasions desenvolupa un augment dels marcadors d’ansietat i agressivitat.

Aspectes negatius de repetir curs:
-No es produeix millora en el rendiment acadèmic ni en els resultats acadèmics, els empitjora.
-Es dóna una major probabilitat d’abandonament escolar en el nen que ha repetit curs.
-Apareixen dificultats d’adaptació, problemes d’integració al nou grup-classe.
-Es desenvolupen alteracions emocionals: malestar, tristesa, ansietat, ràbia, agressivitat. La repetició genera sentiment de fracàs, d’inseguretat, de poca vàlua personal i si afegim la separació del nen del seu entorn social (amics, companys, mestres) pot donar-se patiment i avorriment (tornar a estudiar el que l’alumne ha suspès i repetir assignatures ja aprovades).
-És costós per l’alumne i pel sistema educatiu.
-Es produeix segregació, desigualtats en les oportunitats.

Els pares de major nivell econòmic i social, posen major resistència a la repetició, més recursos per evitar-la sense IGUALTAT D’OPORTUNITATS PER A TOTS ELS NENS.

Què caldria fer?

Prevenir els problemes d’aprenentatge, i si ja s’han instaurat, combatre’ls, augmentant les hores de SEP, creant més programes de reforç a l’aula, fomentant l’atenció individualitzada de l’alumne i respectant el període evolutiu i maduratiu de cada nen. No són tots iguals ni aprenen tots els continguts escolars alhora.

Ajudar els nens que es bloquegen per problemes familiars (morts, malalties, separacions), o personals (TDA, inhibicions, trastorns de conducta, etc). Cal incidir en la tasca dels psicòlegs, entenent que els problemes d’ aprenentage són en la majoria d’ocasions el reflexe de problemes emocionals aliens als estudis; cal  integrar el nen com un tot: personeta, alumne que creix, es desenvolupa  físicament, psicològicament i socialment en un entorn en el qual som els adults qui hem de garantir els seus aprenentatges. Cal una major coordinació entre pares, mestres, professors de reforç i psicòlegs.

Cal destinar més recursos econòmics a l’educació dels nostres infants (menys cotxes oficials i menys diners per armament, etc). La política hauria de fer un gir i prendre consciència que perquè un país creixi i maduri necessita uns ciutadans formats amb criteri propi per poder prendre decisions. Això només ho aconseguim educant els nostre nens que són qui han de canviar el món i millorar-lo.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga infanto-juvenil