El nous models de família

La nostra societat ha canviat considerablement en els darrers anys. Els nous models de família ja no són els que eren. Afortunadament la família ja no és necessariament mare, pare i fills, és a dir la família clàssica. En els darrers anys s’han incorporat 5 nous models familiars, alguns dels quals els nens integren amb força plasticitat i naturalitat I d’altres són més lents d’interioritzar.
1. L’adopció
2. Els rols tradicionals invertits  
3. Els fills d’homosexuals
4. Els fills poducte de FIV de mares solteres
5. Els nens de pares divorciats que conviuen amb noves parelles dels pares, aportant  fills d’anteriors relacions al nou nucli familiar.
Avui en dia ja no sobta per exemple veure un nen negre, fill de pares blancs, normalitzant-se el procés d’adopció, o un pare que assumeixi les tasques de la llar i sigui la mare qui sustenta l’economia familiar.
Però els canvis més sobtats o més lents d’integrar, són els fills de dos pares o dues mares i l’opció de mare soltera sense figura paterna.   
Encara són objecte de burla en algunes escoles, els fills de pares homosexuals, assatjats amb insults de caràcter homòfob, dificultant la integració del fills de pares gais a l’aula.
Tampoc és comú encara que un nen no tingui pare, no perquè s’hagi mort, sino perquè la mare va decidir iniciar un procés de fecundació in vitro en solitari. Tots aquests canvis s’han d’integrar i som els adults els que tenim la responsabilitat de normalitzar el que és normal: diferent, nou, desconegut, no vol dir NO NORMAL.
El darrer model familar no convencional, les famílies formades per parelles que aporten fills d’anteriors relacions a l’estructura familiar, és una realitat molt comú des de fa uns anys. La incorporació a Catalunya de les custòdies compartides facilita que nens petits convisquin amb nens que no són germans i amb nòvies, novios de pares i mares, realitzant aquésts, funcions atribuides tradicionalment als progenitors biològics. Els infants, des de la primera infància, integren les parelles dels seus pares/mares, els seus fills i malgrat que en ocasions apareixen conflictes i dificultats d’adaptació, en molts casos, s’estableixen nous models familiars totalment sòlids i sans. Aquestes criatures parlen a l’escola de la meva altra mare (coneix i conviu amb la nòvia del pare des dels 6 mesos d’edat) o del meu germà (el fill del nòvio de la mama). 
Els psicòlegs i educadors tenim una gran responsabilitat i l’obligació d’ajudar a integrar aquest nous models familiars. Qui és mare, qui engendra, qui pareix, o també una altra mare/pare, qui estima, educa i està dia a dia compartint la seva vida amb les criatures de la seva parella?

Esther Pérez Marcial,
Psicòloga Infanto-Juvenil

El vincle del nen i l'animal domèstic

Els nens per a créixer sans necessiten rebre afecte i assumir normes, desenvolupant responsabilitats que necessitaran per tal d’afrontar la vida adulta i viure en societat.

L’afecte és un sentiment d’estimació, lligam cap a altres, propi de les necessitats de pertinença de l’ésser humà. Es pot sentir afecte cap a persones, animals o objectes.

Segons Freud l’ésser humà està controlat per dos instints: EROS (afecte) i THANATOS (agressivitat). L’afecte és responsable de l’altruisme, l’amistat, la sexualitat, uneix les persones amb altres, enfront dels instints agressius que separen i trenquen vincles.

Els animals domèstics (gossos, gats, etc) fomenten l’impuls positiu que representa l’afecte. Quan el nen es relaciona amb l’animal està tenint un conjunt de reaccions personals, interactuant amb un altre ésser viu, generant unes respostes no racionals als estímuls i una codificació intel·lectual que experimenta amb valoració positiva o negativa. Les formes d’expressar l’afecte estan regulades culturalment, però en general la interacció del nen amb l’animal, jugant, estableix vincles, ensenya a cuidar, a respectar a estimular i transmetre afecte, pilars del procés de socialització de l’infant.

La responsabilitat és un valor que en la consciència de la persona permet reflexionar, administrar, orientar i valorar les conseqüències d’un acte. Té a veure amb la moral i ètica però en el nen i el vincle amb l’animal domèstic, implica que l’infant ha d’aprendre a conèixer, preveure i respectar les conductes i necessitats de l’animal, generant hàbits (treure l’animal a passsejar, posar el menjar, recollir excrements) desenvolupant responsabilitats que l’ajudaran a adaptar-se a la vida adulta.

El nen haurà d’experimentar sentiments de pèrdua i elaborar dols a mesura que vagi madurant. El dol és un procés psicològic que acompanya la mort d’un ésser estimat i genera alteracions en l’equilibri emocional. El nen haurà d’afrontar pèrdues dels seus éssers estimats al llarg de la seva vida, amb processos de negació, tristor, ràbia, acceptació, integrant les pèrdues com a procés natural de la vida. La convivència amb les mascotes, potencia els afectes, les responsabilitats i prepara el nen per les pèrdues inherents a la vida.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

Repetir curs

 
Ara que s’acaba el curs escolar i comencen les vacances d’estiu, les escoles decideixen amb l’aprovació dels pares normalment, quin alumne repeteix curs i quin no.
Però realment, té sentit que un nen/a repeteixi curs a primària o a secundària?

Quin és l’objectiu?

És un càstig?
 
És una segona oportunitat?

La resposta és NO, no té sentit la repetició. Com a càstig no funciona i normalment repetir curs no és percebut com una segona oportunitat, que podria ser-ho si es planteja adequadament.

Està demostrat que els nens de baix nivell socio-econòmic realitzen més repeticions que els nens de classes mitjanes o altes.

Espanya és el país amb la taxa més elevada de repeticions escolars de tot els països de l’O.C.D.E. Als 15 anys el 35% dels adolescents ja han repetit una vegada un curs acadèmic.

Què implica repetir curs?
-Desmotivació
-Humiliació
-Fracàs personal
-Sentiment de càstig
-Sentiment d’inferioritat envers la resta de companys.

El concepte de repetir per a nivellar l’alumne amb la resta de companys i augmentar el rendiment acadèmic no funciona; a mida que el nen va creixent, va vinculant-se amb el seu entorn i la repetició de curs es viu com un fracàs, minvant l’autoestima del nen, provocant sentiments de tristesa i dificultats d’adaptació que poden generar en ocasions un trastorn de conducta. A més edat, menys èxit té la repetició que es viu com un càstig, augmentant l’oposicionisme envers els estudis i els mestres. Repetir curs genera avorriment en l’alumne i en ocasions desenvolupa un augment dels marcadors d’ansietat i agressivitat.

Aspectes negatius de repetir curs:
-No es produeix millora en el rendiment acadèmic ni en els resultats acadèmics, els empitjora.
-Es dóna una major probabilitat d’abandonament escolar en el nen que ha repetit curs.
-Apareixen dificultats d’adaptació, problemes d’integració al nou grup-classe.
-Es desenvolupen alteracions emocionals: malestar, tristesa, ansietat, ràbia, agressivitat. La repetició genera sentiment de fracàs, d’inseguretat, de poca vàlua personal i si afegim la separació del nen del seu entorn social (amics, companys, mestres) pot donar-se patiment i avorriment (tornar a estudiar el que l’alumne ha suspès i repetir assignatures ja aprovades).
-És costós per l’alumne i pel sistema educatiu.
-Es produeix segregació, desigualtats en les oportunitats.

Els pares de major nivell econòmic i social, posen major resistència a la repetició, més recursos per evitar-la sense IGUALTAT D’OPORTUNITATS PER A TOTS ELS NENS.

Què caldria fer?

Prevenir els problemes d’aprenentatge, i si ja s’han instaurat, combatre’ls, augmentant les hores de SEP, creant més programes de reforç a l’aula, fomentant l’atenció individualitzada de l’alumne i respectant el període evolutiu i maduratiu de cada nen. No són tots iguals ni aprenen tots els continguts escolars alhora.

Ajudar els nens que es bloquegen per problemes familiars (morts, malalties, separacions), o personals (TDA, inhibicions, trastorns de conducta, etc). Cal incidir en la tasca dels psicòlegs, entenent que els problemes d’ aprenentage són en la majoria d’ocasions el reflexe de problemes emocionals aliens als estudis; cal  integrar el nen com un tot: personeta, alumne que creix, es desenvolupa  físicament, psicològicament i socialment en un entorn en el qual som els adults qui hem de garantir els seus aprenentatges. Cal una major coordinació entre pares, mestres, professors de reforç i psicòlegs.

Cal destinar més recursos econòmics a l’educació dels nostres infants (menys cotxes oficials i menys diners per armament, etc). La política hauria de fer un gir i prendre consciència que perquè un país creixi i maduri necessita uns ciutadans formats amb criteri propi per poder prendre decisions. Això només ho aconseguim educant els nostre nens que són qui han de canviar el món i millorar-lo.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga infanto-juvenil