martes, 4 de octubre de 2016

Les noves parelles dels pare



Tots els nens han d’afrontar pèrdues durant la vida (un nen que deixa de veure un tiet perquè els tiets se separen, mort d’avis, separació dels progenitors). Normalment s’adapten, però, què passa quan els pares incorporen en la vida dels seus fills una altra persona?  si el pare té nòvia o la mare té nòvio?
Els nostres fills no els han triat, per tant hem de garantir la plena acceptació dels menors respecte de les noves parelles i la plena adequació i cohesió en els rols que aquestes parelles desenvoluparan.
Si existeix una convivència, s’han establir uns pactes i límits; el nen té mare i pare per tant, encara que el menor estigui en la primera infància, no s’ha d’intentar substituir la figura materna/paterna. Malhauradament en la pràctica professional, treballem amb nens que són obligats a dir mama o papa a les noves parelles dels seus progenitors, sense tenir en compte el desequilibri emocional que pot generar en els menors. Es freqüent que les noves parelles adoptin rols tradicionalment materns, tenint cura del menor (fer sopars, dur a l’escola, dutxes) creant certa confusió en els menors. Molts nens venen a la consulta del psicòleg, preguntant si tenen dues mares. Cap nen té dues mares/pares.

Els nens adoptats tenen una primera mare biològica però només hi ha una mare que és obviament l’adoptiva que és qui estima, te cura i educa.

El missatge que haurien de rebre els nens adoptats o biològics ha de ser clar i concís; fins i tot en casos de negligència materna o paterna els nens han de saber que hi ha una mare i un pare.

Els adults hem d’incorporar les noves parelles amb normalitat, sense córrer, facilitant el procés d’adaptació del menor i de manera que la nova parella pugui exercitar funcions també de cura i afectives amb el menor si així ho desitgen ambdós (nen i parella nova). Les noves parelles han de poder posar també normes en la convivència i establir uns límits tenint clar que  les decisions les prenen els pares.

Si l’adult enterra les rivalitats entre mare/nova parella del pare o pare/nova parella de la mare garantirem l’estabilitat del menor. Malhauradament moltes parelles noves intenten suplir les mares o pares a causa de carències pròpies i moltes mares/pares no respecten la incorporació de noves parelles dels seus exmarits o exmullers en la vida dels seus fills a causa d’un dol no resolt. Mares/pares separats es precipiten incorporant el nou nòvio/nòvia per por a estar sols, cercant un pare/mare millor pels seu fill, sense tenir en compte que és enriquidor per un menor tenir mare i pare i altres adults amb qui compartir, jugar o tenir complicitat. Aquesta nova realitat no ens fa menys pares. Potser caldria una reflexió envers el per què als adults ens costa tant acceptar que els nostres fills estimin altres adults, no serà egoisme, potser en la maternitat/paternitat projectem una mena d’egocentrisme, narcicisme que no ens permet flexibilitzar i obrir-nos davant el nou món on viuen els nostres fills.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil

lunes, 11 de abril de 2016

L'ús del mòbil en els menors


El mòbil és un aparell imprescindible en les nostres vides des de fa ja uns quants anys. En fem ús per raons laborals i personals. Serveix per a comunicar-nos. Es multifuncional i forma part de la vida quotidiana de la majoria de persones.
-Quan cal que comprem un mòbil als nostres fills?
En quin moment evolutiu del nostre fill els hem de comprar un mòbil?
Existeixen diverses raons: Molts pares consideren que tot i que el seu fill és petit encara, cal que tingui un mòbil perquè a la classe en tenen els companys, perquè s’han divorciat i com que no hi ha bona comunicació entre els progenitor del nen, s’asseguren poden contactar amb el menor amb el mòbil, perquè si marxa de colònies, o comença a sortir amb els amics poden localitzar el fill.
Totes aquestes raons són lícites però normalment precipiten que es compri als nens un mòbil abans de l’edat en què estan preparats per saber fer-ne un bon ús.
L’edat aconsellable evolutivament seria aproximadament quan en menor està cursant l’escolarització secundària, ESO, entre els 12 i 14 anys.
S’hauria d’utilitzar en situacions puntuals, quan el nen ha de marxar i els pares volen saber on és, però no com a eina diària perquè estem generant que els nostres fills desenvolupen conductes adictives. Estem alertes davant les drogues o l’alcohol, però no ens adonem que els nens/adolescents poden “enganxar-e” al mòbil amb més facilitat i rapidesa que els adults, desenvolupant una patologia, un trastorn que té com a conseqüència un canvi de conducta i actituds d’aïllament, que poden interferir en les relacions socials del menor. En nen el té com a ”tercer braç” i li pot costar separar-se físicament de l’aparell. Se l’emporten al lavabo, a classe, connectant-se en hores d’escola, i no poden guardar-lo quan han de fer deures, arribant a patir en molts casos explosions de ràbia i crisis d’angoixa si no tenen el mòbil al costat. 
El primer que hem de fer com  a pares és mirar-nos almirall i observar quin ú en fem nosaltres i quanta estona mentre estem amb mòbil no ens relacionem amb la família. El mòbil serveix per comunicar-nos, però mentre estem amb el whatts, o navegant per internet a casa, no juguem ni parlem amb els nostres fills. Es molt freqüent observar en un restaurant una família dinant en una taula, amb el  mòbil ,adults i nens, sense que s’estableixi cap tipus de relació, ni de conversa entre ells.
Els nens es queixen en les consultes dels psicòlegs amb expressions com:
”la mare està sempre al mòbil”
“parla amb el nòvio i no em fa cas”
“el pare a la taula està parlant, el truquen i no deixa el mòbil”
Aquestes verbalitzacions que ens transmeten els menors a les consultes dels professionals, haurien de servir perquè tot fem una reflexió i ens plantegem certs canvis en els nostres hàbits pel que fa al mòbil.
S’aconsella establir uns horaris de mòbil: no fer-ne ús durant els àpats, tampoc quan venen visites com a excusa per a no relacionar-se amb els adults, no tenir-lo quan estan fent deures, etc.
Es perjudicial que un nen/adolescent es passi tot un cap de setmana jugant, navegant o llegint amb l mòbil/tablet, sense sortir de casa.
Conseqüències:
-Augmenta la desmotivació acadèmica, baixant el rendiment escolar.
-Sorgeix l’apatia, tristesa.
-Aparició de conductes agressives i d'ansietat.
-Aparició d’aïllament social i emocional.

Esther Pérez Marcial,
Psicòloga Infanto-Juvenil

jueves, 28 de enero de 2016

No saber dir no en èpoques nadalenques




Independentment de les creences religioses, el nadal és una època on es compra més, es menja més i en definitiva, es consumeix més.

Què entén un nen, què interpreta, quan veu la seva mare per exemple comprant un regal a corre- cuita, sense massa pressupost per una tieta, o per aquella sogra amb qui el nen sap que la mare no s’hi entén?

El nen interioritza que s’han de fer coses a digust, que hem de comprar encara que no tinguem diners i fer regals a algú encara que no ens agradi aquella persona.

Aquests conceptes, valors culturals, generen dubtes, incerteses i inseguretat en els nens. La mentida, el tapar, el no dir, facilita la indecisió, el conformisme i la feblesa en els nostres fills.

Què cal fer davant situacions nadalenques que ens desborden com són per exemple l’excés de consumisme, haver de regalar a qui no ens agrada o veure i compartir àpats quan no ens ve de gust?

-Primer exemple: per què comprar regals a un familiar, si no tenim diners i els necesitem per pagar factures?

Si parlem amb aquell familiar, que estimem, que és proper, i li expliquem la nostra situació, probablement ho entendrà. Es pot fer partícep al nen animant-l o a que li faci un dibuix com a regal.

-Segon exemple: per què hem de tenir la obligació de fer un regal algú que no ens agrada?

És emocionalment sà admetre i assumir que no ens agrada tothom de la nostra família. Amb alguns hi tenim vincles més estrets, amb altres ens relacionem per cortesia. Quan se supoa que hem de fer un regal a algú amb qui no ens entenem massa (sogra p.e), és energeticament positiu no fer cap regal, no cal quedar bé, no importa el que pensi l’altre, importa el que jo sento i sóc conseqüent amb els meus actes.

-Tercer exemple:

Acabem de tenir una pèrdua dolorosa, mort, separació i no ens ve de gust compartir àpats ni tertúlies amb ningú.

És bo poder expressar el que sentim i parlar amb el nostre entorn.

P.e. si algú ha perdut la parella fa poc, ha de fer l’esforç i poder dir,”no vinc al dinar de nadal, prefereixo i necessito estar sol/a i no tinc ganes de compartir res amb ningú”.

Es un exercici d’assertivitat complicat perquè en aquesta societat, ens sentim pressionats per l’entorn, per les dates, pel que se suposa que toca fer en determinats moments i edats, sense afrontem que les decisions són només nostres i que de vegades, decisions que no agraden a altres, ens poden alliberar.

Els nostres fills, imiten els models dels adults, dels seus pares, que són els seus referents més immediats. Cal fer ús de la dialèctica amb l’infant i així  li proporcionem eines perquè d’adult decideixi, no faci el que fa tothom, sàpiga ser assertiu, dir no, i  en definitiva pugui desenvolupar-se en el món dels adults amb fermesa i estabilitat, triant i qüestionant l’entorn, sense actituds passives i conformistes.
 
Esther Pérez Marcial,
Psicòloga Infanto-Juvenil