Segurament és una pregunta que molts pares es fan.
Però en quin moment els pares comencen a plantejar-se aquesta qüestió? Per què de vegades els pares se senten sotmesos a la tiranització del seu fill?
“No vam pensar que el nostre fill ens posaria a prova d’aquesta manera” “senzillament vam perdre el control”. ”Com hem pogut arribar a aquesta situació” “li he pegat” “ no sé si l’estimo com abans” .
Són frases freqüents que en les consultes terapèutiques verbalitzen molts pares per expressar el seu malestar.
Quan comencen alguns pares a perdre el control?
- Quan se senten desbordats.
Quan se senten desbordats?
- Quan no saben o no poden posar límits als seu fill. Quan ja fa temps que senten que el seu fill no els fa cas, va a la seva i no respecta els pares.
Què són els límits?
Els límits són una sèrie de normes necessàries per a l’educació i desenvolupament d’un nen.
Quan un nen és petit no sap el que està bé i malament i necessita que els pares
l’ensenyin a saber que és correcte i que no, que l’acompanyin en el seu creixement i desenvolupament cognitiu i emocional.
Però en quin moment els pares comencen a plantejar-se aquesta qüestió? Per què de vegades els pares se senten sotmesos a la tiranització del seu fill?
“No vam pensar que el nostre fill ens posaria a prova d’aquesta manera” “senzillament vam perdre el control”. ”Com hem pogut arribar a aquesta situació” “li he pegat” “ no sé si l’estimo com abans” .
Són frases freqüents que en les consultes terapèutiques verbalitzen molts pares per expressar el seu malestar.
Quan comencen alguns pares a perdre el control?
- Quan se senten desbordats.
Quan se senten desbordats?
- Quan no saben o no poden posar límits als seu fill. Quan ja fa temps que senten que el seu fill no els fa cas, va a la seva i no respecta els pares.
Què són els límits?
Els límits són una sèrie de normes necessàries per a l’educació i desenvolupament d’un nen.
Quan un nen és petit no sap el que està bé i malament i necessita que els pares
l’ensenyin a saber que és correcte i que no, que l’acompanyin en el seu creixement i desenvolupament cognitiu i emocional.
Quan s’han de començar a posar els límits?
Aproximadament a partir del segon any de vida del nen.
L’arribada d’un fill és una experiència única. M arca un canvi en la dinàmica de la parella, es comparteixen moments irrepetibles veient créixer el fill, però aquest amor que el nadó desperta en els seus progenitors, és com un “enamorament” que s’esdevé dels pares envers l’infant.
En moltes ocasions, pot crear un excés de protecció, un “no passa res, que faci el que vulgui” frases que si són recurrents, denoten una absència de límits que perjudica i debilita el nen en la seva personalitat.
Els primers dos anys de vida, el nen passa per diverses fases evolutives que van configurant el seu desenvolupament físic i emocional. Són les etapes oral i anal, períodes on el nen ha de rebre protecció, nutrició i molt d’amor. S’ha establert el vincle amb la mare primerament (latència) i posteriorment amb el pare. El nen juga, explora, es mostra expeditiu i ha de ser el centre d’atenció dels seus pares.
Quan un nen té aproximadament entre una any i mig i dos anys, ja camina, mostrant certa autonomia, ja es reconeix a sí mateix i comença a expressar-se verbalment. Necessita experimentar, primer amb els objectes i els aliments, després amb les persones, entrant en l’etapa del joc i de la socialització. El nen no distingeix el que està bé del que no ho està, i li costa acceptar el NO.
És llavors quan s’ha d’instaurar aquest NO i a partir d’aquest moment, anar incorporant certs límits per tal que el nen creixi amb seguretat, sà.
NO val tot. El nen no pot envair tota la casa amb joguines, ha d’aprendre a recollir, guardar, menjar sol. Els pares no li han de resoldre tots els conflictes,han d’acompanyar-lo perquè desenvolupi les seves pròpies estratègies, autonomia, eines que li permetin resoldre els problemes de la seva vida diària i créixer amb seguretat i fermesa.
Quan fruit d’aquest “enamorament” cap el fill, se li riuen totes les gràcies i no se senyalen les conductes errònies, el nen capta ràpidament la fragilitat dels pares i de seguida aprèn a fer-ne ús a la seva conveniència.
El nen va creixent i va imposant les seves normes, és un repte que posa als pares i si aquests no se n’adonen, el petit, va imposant més sovint les seves demandes fins arribar a l’adolescència, moment en què el polze es fa més fort i els pares se senten desbordats. Arribant a aquest punt, poden perdre el control. Qualsevol desencadenant pot fer que els pares se n’adonin. (per ex. una forta discussió). El nen se sent confós, perquè no ha rebut una guia ferma que l’acompanyi en el seu desenvolupament i reacciona amb una actitud rebel exagerada, de manera desmesurada davant qualsevol retret dels pares. Aquests, se senten frustrats i es crea el cercle familiar tancat.(discussions que no arriben enlloc, càstigs que no es compleixen , crits, malestar,etc).
Per molt conflictiva que sigui la relació amb el nostre fill, es pot modificar i sempre es poden reconduir les situacions; hi ha solucions. Si no les resolem, es pot arribar a un clímax molt crític en què pot arribar a aparèixer l’agressivitat física o verbal.
Cal consultar un terapeuta perquè com a pares rebem orientació, ens donin pautes i aprenguem a fer pactes amb els fills, perquè l’amor cap a ells mai no s’exhaureix i els nostres fills es mereixen que els posem límits per poder-se endinsar en la vida i tractar de ser feliços.
Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil
Aproximadament a partir del segon any de vida del nen.
L’arribada d’un fill és una experiència única. M arca un canvi en la dinàmica de la parella, es comparteixen moments irrepetibles veient créixer el fill, però aquest amor que el nadó desperta en els seus progenitors, és com un “enamorament” que s’esdevé dels pares envers l’infant.
En moltes ocasions, pot crear un excés de protecció, un “no passa res, que faci el que vulgui” frases que si són recurrents, denoten una absència de límits que perjudica i debilita el nen en la seva personalitat.
Els primers dos anys de vida, el nen passa per diverses fases evolutives que van configurant el seu desenvolupament físic i emocional. Són les etapes oral i anal, períodes on el nen ha de rebre protecció, nutrició i molt d’amor. S’ha establert el vincle amb la mare primerament (latència) i posteriorment amb el pare. El nen juga, explora, es mostra expeditiu i ha de ser el centre d’atenció dels seus pares.
Quan un nen té aproximadament entre una any i mig i dos anys, ja camina, mostrant certa autonomia, ja es reconeix a sí mateix i comença a expressar-se verbalment. Necessita experimentar, primer amb els objectes i els aliments, després amb les persones, entrant en l’etapa del joc i de la socialització. El nen no distingeix el que està bé del que no ho està, i li costa acceptar el NO.
És llavors quan s’ha d’instaurar aquest NO i a partir d’aquest moment, anar incorporant certs límits per tal que el nen creixi amb seguretat, sà.
NO val tot. El nen no pot envair tota la casa amb joguines, ha d’aprendre a recollir, guardar, menjar sol. Els pares no li han de resoldre tots els conflictes,han d’acompanyar-lo perquè desenvolupi les seves pròpies estratègies, autonomia, eines que li permetin resoldre els problemes de la seva vida diària i créixer amb seguretat i fermesa.
Quan fruit d’aquest “enamorament” cap el fill, se li riuen totes les gràcies i no se senyalen les conductes errònies, el nen capta ràpidament la fragilitat dels pares i de seguida aprèn a fer-ne ús a la seva conveniència.
El nen va creixent i va imposant les seves normes, és un repte que posa als pares i si aquests no se n’adonen, el petit, va imposant més sovint les seves demandes fins arribar a l’adolescència, moment en què el polze es fa més fort i els pares se senten desbordats. Arribant a aquest punt, poden perdre el control. Qualsevol desencadenant pot fer que els pares se n’adonin. (per ex. una forta discussió). El nen se sent confós, perquè no ha rebut una guia ferma que l’acompanyi en el seu desenvolupament i reacciona amb una actitud rebel exagerada, de manera desmesurada davant qualsevol retret dels pares. Aquests, se senten frustrats i es crea el cercle familiar tancat.(discussions que no arriben enlloc, càstigs que no es compleixen , crits, malestar,etc).
Per molt conflictiva que sigui la relació amb el nostre fill, es pot modificar i sempre es poden reconduir les situacions; hi ha solucions. Si no les resolem, es pot arribar a un clímax molt crític en què pot arribar a aparèixer l’agressivitat física o verbal.
Cal consultar un terapeuta perquè com a pares rebem orientació, ens donin pautes i aprenguem a fer pactes amb els fills, perquè l’amor cap a ells mai no s’exhaureix i els nostres fills es mereixen que els posem límits per poder-se endinsar en la vida i tractar de ser feliços.
Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil
Col. 11259
