sábado, 11 de febrero de 2017

Els avis, l'abús i el vincle amb els néts




Hi ha una dita castellana que diu ”el Diablo sabe más por viejo que por diablo”. Els nostres ancians, avis, pares, coneguts d’edat avançada, acumulen una experiència i saviesa fruit de les experiències vitals, que els fa  entendre el món des d’una perspectiva diferent als pares i joves. La motxilla de la vida és el millor màster. Habitualment, els avis, persones velles, ancianes, gaudeixen del rol de fer d’avis, de jugar, cuidar, compartir i ensenyar coses als seus néts sense anar a corre-cuita, com els seus propis fills. S’estableix un vincle proper i entranyable normalment entre avis i néts, dues generacions tan llunyanes en edat cronològica i alhora tan properes en afecte. Els avis saben, entenen el món d’una manera que fa que els nens els admirin, de la mateixa manera que poden admirar els seus pares, referents més propers, però sense l’estrès que de vegades els pares projecten en els seus fills. Els avis ja han fet, experimentat, après, comès i acceptat errors, integrant les mancances personals, estan en el període d’acceptació de les pèrdues i l’arribada d’un nét és una retrobada amb la pròpia infància, una reconciliació de vegades amb els propis fills, una rememoració del rol de pares, afrontant el rol d’avis com el darrer paper de la vida, donant als seus néts molt d’afecte i dedicació.

Els nens perceben l’amor incondicional dels avis, sense la pressió i estrès que tenen els pares pel fet d’haver d’educar i per la manca de temps. Els avis desenvolupen un instint de protecció  amb els néts molt entranyable i a mesura que els infants van creixent i observen que les capacitats físiques i/o cognitives dels avis van minvant, desenvolupen tendresa amb els propis avis, convertint-se en els cuidadors dels avis. Els pares eduquen, posen límits, no poden ser en cap cas amics dels fills, sense límits els fills no poden créixer de manera sana i segura.

Però què passa quan són els fills els que exigeixen i demanen que els avis eduquin els seus propis fills, els néts? Ja sigui per manca de temps, dificultats de conciliació vida laboral i familiar, problemes econòmics, en moltes ocasions, els avis que ja han treballat prou i poden gaudir de la jovilació es troben davant d’una dicotomia i no saben dir no als seus fills, cedint i ocupant-se de la criança dels néts. Hem de poder dir NO als fills. El avis han de gaudir, ajudar, però no criar els néts. Tenir cura diàriament dels néts, és depositar en els nostres grans unes obligacions i responsabilitats que ja han realitzat i no han triat repetir, senzillament accepten per amor incondicional als propis fills. No els pertoca, els esgota i no poden gaudir d’una llibertat que es mereixen i s‘han guanyat pel fet d’arribar a la vellesa. Quan un adult vol tenir fills, hauria de comptar amb els seus propis recursos. En cap cas pot ser una imposició. Gaudir d’un nét és enriquidor quan no és una obligació diària, proporciona alegria, rejoveneix l’esperit, l’ànim, activa les ganes de fer coses, d’explorar l’entorn. Els avis proporcionen seguretat als infants, els ensenyen, expliquen històries, reals, contes, experiències vitals, mentre que els nens ensenyen als avis tecnologies, els actualitzen, establint-se un vincle generalment molt entranyable.

Malhauradament pocs avis poden gaudir dels néts; avui en dia, és freqüent veure avis de 85 anys que han de matinar per anar a buscar els néts i dur-los després a l’escola, fer-los el menjar , ajudar-los a fer deures i acaben la jornada amb un excés de cansament, sense haver pogut realment desenvolupar el rol d’avi. A més a més, alguns fills, exigeixen als seus propis pares que eduquin la canalla sense respectar les normes o costums de casa els avis, culpabilitzant-los davant la manca de límits dels seus fills “clar els avis els ho deixen fer, a casa no ho fa”. Potser els fills hauríem de pensar que els pares ja han criat estimat i ajudat criatures i ara ens toca als pares criar els nostres propis fills i ajudar els nostres pares, és a dir, deixar que els avis descansin , juguin amb els néts si ho desitgen, sense obligacions i d’aquesta manera el vincle avis-néts es pot convertir en una intercanvi d’amor, experiències i complicitat que perdurarà en el record del nét quan ja no sigui  un infant i els avis ja no hi siguin.

Esther Pérez Marcial
Psicòloga Infanto-Juvenil